Del Mar, Llibertat

Regne Unit 1943; el record del Blitz alemany dos anys enrere, l’atac aeri de la Luftwaffe en el qual van perdre la vida més de 40.000 civils i part important de Londres quedà destrossada, encara és ben recent en la memòria dels britànics. Un enginyer civil anomenat Guy Maunsell rep l’encàrrec de dissenyar un seguit de plataformes militars unes milles mar endins davant de la costa anglesa per esdevenir la primera línia de defensa antiaèria contra els atacs nazis.

Les torres serviren durant els últims anys de la Gran Guerra, però perderen utilitat un cop acabades les hostilitats bèl·liques, algunes foren desmantellades i d’altres seguiren en servei uns quants anys més fins que caigueren en l’oblit. Una d’aquestes plataformes, l’HM Fort Rough, va deixar d’ésser operativa l’any 1956, quan s’hi van retirar les darreres tropes permanents que hi havia estacionades. Durant una dècada sencera, la torre romangué com un vestigi del conflicte fins que l’any 1966 Roy Bates, un operador d’una ràdio local propera, s’hi va establir amb l’objectiu de fer servir la plataforma com a base d’operacions d’una ràdio il·legal.

Un any més tard, una disputa amb un company pel control de la plataforma el va dur a defensar la torre amb armes de foc. Alertats per l’altercat, les autoritats britàniques van exigir a Roy Bates que abandonés la torre, però aquest es va rebel·lar i va fundar el “Principat de Sealand”, un microestat de 550 metres quadrats. L’any següent, un tribunal britànic es va declarar incompetent per jutjar els habitants de Sealand al trobar-se la plataforma en aigües internacionals i, per tant, fora de la jurisdicció britànica.

A partir d’ençà Bates engegà un seguit d’accions per fortificar la identitat del petit Estat, i, pocs anys després, Sealand ja tenia una constitució, una bandera, un himne, una moneda pròpia, un passaport i un lema nacional: E Mare Libertas (“Del Mar, Llibertat”). Durant més de trenta anys, Sealand es declara un monarquia constitucional i Roy Bates n’és l’autoproclamat “Príncep”.

El pas del temps ha dotat Sealand d’una certa estabilitat i la possibilitat de reforçar la seva presència exterior. Diversos esportistes amateurs han rebut el vistiplau de la corona per participar representant el país en competicions com minigolf, esgrima, airsoft o quidditch. Altres projectes relacionats amb l’estrambòtic estat involucren la creació d’un casino a la pròpia plataforma, i també hi ha rumors indicant que WikiLeaks hi vol establir els seus servidors. Així mateix, s’espera que una pel·lícula que tracti de Sealand s’estreni enguany, fet que pot ajudar enormement a promocionar el reconeixement internacional del país.

En qualsevol cas el futur de la torre-estat és incert, especialment després que el Regne Unit estengués les seves aigües territorials de 3 a 12 milles a finals dels vuitanta i la plataforma ara es trobi dins de territori britànic. La petita construcció, que en altre temps defensà la llibertat de la Corona, s’ha convertit en un petit i molest granet amb el que ningú hi vol perdre més temps. Sempre he entès l’anhel per la llibertat com una fita noble i un dret irrenunciable de les persones; Sealand en deu ser una de les excepcions més extravagants.

 Font: “Stuff you should know” podcast

Esquerdes

Masses setmanes sense escriure han aconseguit que hagi de respondre al perquè d'aquest fet. Al principi no li donava importància, car em deia que es tractava d'una microetapa passatgera que convenientment coincidia amb les vacances de Nadal.

Vençudes les festes i el 2012 més que encetat, la manca d'una motivació que m'empenyi a seguir generant idees i reflexionant m'està començant a alarmar, i no tant per la pròpia aprehensió de la situació sinó per haver de seguir responent a les preguntes d'amics i interessats.

Per molt àvida que sigui la nostra capacitat de ser conscients d'un mateix, el self-awareness, que diuen en anglès, la nostra ment és prou potent per blocar aquelles qüestions que en els fons no ens interessa abordar. Potser per això sempre he pensat que una de les millors maneres de coneixer-se és exposant-se a les inquisicions dels demés.

Unes quantes xerrades d'aquestes que a fora se'ns fa fosc i el cafè es refreda m'han ajudat a distingir les causes d'aquest acomodament que m'ha impregnat els darrers dos mesos. Sis anys d'estudiar a temps complert fan que la univeristat ofereixi pocs estímuls quan ja tens la graduació a tocar. Una etapa que inevitablement s'acaba i que ja ha estat espremuda es converteix en un llast amb el que no vols seguir carregant.

Superada la fase de justificació personal el deure esdevé preparar la següent etapa, i és aquí on la llum comença atravessar esquerdes que ja teníem oblidades. Tornem a escriure.

De Bons i Polítics

(Article publicat originalment al Liberal.cat).

El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar liquiditat als mercats va produir les primeres repercussions i el Tresor fou de vendre la màxima quantitat prevista a un cost d’emissió entre el 5,1% i el 5,5%. 

En qualsevol cas, no és l’èxit de l’emissió del deute espanyol el que volia tractar, sinó el curiós cas de les fluctuacions de les primes de risc del T-Bill, els bons americans amb venciment de menys d’un any. La majoria de la gent és capaç de reconèixer la relació entre el risc i el retorn d’una inversió determinada, i per tant entén que un bo amb més risc tingui un cost més elevat per l’emissor que un bo amb menys risc, com hem pogut observar al primer paràgraf. 

Per posar-ho en perspectiva, la constant en els països de l’eurozona a la corda fluixa, altrament coneguts com PIGS, ha estat un augment sistemàtic de les corresponents primes de risc fent créixer el cost de l’emissió  de deute. La desconfiança dels inversos quan els mercats es tornen volàtils els empeny a buscar alternatives amb menys risc i un retorn garantit, conseqüentment els PIGS es veuen obligats a augmentar el retorn per seguir atraient inversos encarint així el preu de l’emissió. Aquestes alternatives amb menys risc són efectives bosses de seguretat (safety nets) per a inversors que com a mínim els asseguren no perdre diners. En el cas europeu la referència és el bo alemany, l’economia europea a priori més sòlida i el valor que determina les primes de risc de la resta de companys d’euroviatge; tanmateix, a nivell mundial és el T-Bill americà el valor que marca la referència d’un tipus d’interès lliure de risc. 

La meva inquietud per aquest tema va aparèixer quan no entenia perquè quan els bons de la majoria de països han augmentat el rendiment, comprenent que ha augmentat el risc que no es puguin pagar, i el T-Bill segueix oferint un retorn cada vegada menor i molt proper a zero. 

La resposta la trobem, en part i per estrany que sembli, en la incompetència dels polítics nord-americans. La situació econòmica dels país més poderós del món no és precisament la millor que han experimentat mai però tampoc és comparable als PIGS europeus. No obstant, aquests darrer estiu els Estats Units es trobaren en una cruïlla d’impàs al haver emès tot el deute possible establert per llei. Durant setmanes, republicans i demòcrates discutiren si s’havia d’augmentar el percentatge de deute permès i s’especulà que si no s’assolia un acord el país no podria fer front al pagament de certs interessos. Com es pot entendre, es tractà més d’un problema polític que no pas econòmic. 

La creixent amenaça d’una situació d’impagament per part dels Estats Units va fer tremolar uns inversos que la seva aversió al risc els va empènyer novament a buscar dipòsits segurs per als seus diners. I, quin és el valor més segur quan els Estats Units es roben en situació de risc? Doncs segueix sent el T-Bill americà. Al cap i a la fi, els Estats Units romanen com la institució més fiable del món, o dit en altres paraules, la menys probable que faci fallida. 

Mentre la majoria de bons i valors augmenten de preu pel risc que arrosseguen, la inhabilitat dels polítics americans per trobar una solució al problema del deute fa que la demanda del sempre fiable T-Bill es dispari. Com qualsevol altre bo, quan la demanda del T-Bill puja el cost d'emissió es redueix i juntament amb la pressió de Ben Bernanke, al capdavant de la Reserva Federal, per baixar els tipus d’interès, el bo a curt termini americà té un cost d’emissió mínim ja que els inversors estan contents en no perdre-hi res. 

En definitiva, les conseqüències de tenir una classe política poc competent incapaç d’arribar a un acord han resultat beneficiar al país ja que els Estats Units poden demanar diners prestats sense haver de pagar ni un centau en interessos, i creieu-me que això mai va malament en temps de crisi. 

Tendències Electorals

(Escrit redactat abans de les eleccions i publicat al Diari Maresme)

Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les. 

Malgrat sigui una postura un pèl idealista, sempre he entès les campanyes electorals com episodis generadors d'il·lusió entre la ciutadania en els que els candidats s'esmercen en vendre el producte que posaran en pràctica si resulten escollits. Teòricament, la competència entre els candidats hauria de fer pujar el llistó de la qualitat de les propostes alhora que augmenta proporcionalment l'expectació de l'electorat.

Malauradament no és així. Hom té la sensació que la tònica establerta no és la de votar per convicció dels postulats d'un partit o candidat sinó per descart dels mateixos; conseqüentment, no resulta complicat imaginar-se quanta alegria pot despendre haver de plantejar-se quina és la menys dolenta de totes les opcions possibles. A finals de l'any passat CiU arrasà als comicis al Parlament de Catalunya, però no es podria raonar que el govern sortint va fer tant per la candidatura d'Artur Mas com el propi David Madí? Algunes fonts apunten que aquest diumenge s'establirà una majoria absoluta del PP, però voleu dir que Mariano Rajoy se l'ha guanyat o gran part del mèrit hauria de ser per Zapatero i la seva pèssima gestió de la crisi? 

El cert és que molts altres factors col·laboren a aquest desencís generalitzat: la manca de llistes obertes, els continus estira-i-arronses entre candidats, la frivolitat i la poca transparència amb la que es tracta el cost de la campanya electoral, les tres dècades de Rajoy, Rubalcaba, Duran o Fernández Díaz arrapats a trones diverses... 

La bona notícia és que, ens costi o no de creure, les solucions a aquests problemes no són massa complicades d'assolir. Tot passa per un electorat més exigent. No podem caure en el parany de rebaixar les nostres expectatives perquè creiem que la classe dirigent no està prou preparada. Tenim el mal vici de donar per bò el sistema actual simplement perquè és el que tenim; i tot i que és dificil sentir-se responsable del veredicte de l'escrutini, doncs un vot té un pes ínfim dins del total del cens, hem de recalibrar el que esperem dels nostres polítics i determinar si de debò els partits existents ens representen. Aquest diumenge tenim una nova oportunitat per exigir el que volem, sigui quina sigui la decisió fem-la des de la il.lusió per un demà millor i no un de menys dolent. 

El Futur del Cotxe

Coincidint amb el centenari d'una de les marques de cotxes americanes per excel.lència, he trobat interessant fer un breu apunt sobre l'aferrissada batalla que fa temps que es cou dins del mercat del vehicle domèstic. 

Fa més de tres anys Chevrolet ens feia arribar un suculent avanç sobre la seva versió del futur de l'automòbil, la casa americana apostava fort pels vehicles més sostenibles i amb un impacte ambiental més reduït, i a més, es brandava de la línea agressiva del cotxe que usava mètodes de propulsió convencionals així com elèctrics: el Chevy Volt. Des del principi ho catalogaren com "Una Revolució Americana", i no era per menys, el paquet de 49.500 milions de dòlars que Washington els va enviar no només havia de servir per pagar els deutes acumulats sinó per convertir la icònica marca en una empresa novament competitiva.

Amb els cotxes híbrids ja establerts entre la societat desprès de l'habitual escepticisme inicial, en gran part gràcies a l'èxit del Toyota Prius, es desencadenava la cursa per guanyar la següent etapa. El Volt encetava el camí i en els mesos posteriors s'hi afegien altres participants. D'ençà, una de les apostes més rigoroses i segurament més agosarades ha estat Nissan Leaf, 100% elèctric. Desprès de la corresponent presentació, la casa japonesa va haver d'esprémer l'enginy per produir un espot que diferenciés el seu producte del principal competidor, el Volt. Hi crec que ho van aconseguir.

Intueixo que des de Chevrolet van entendre que l'atac de Nissan era dels poderosos i que tocava engegar la seva pròpia maquinaria per contrarestar l'impacte. I què fa el bon publicista, doncs converteix les mancances en virtuts, i aquí tenim de "nou" el Volt. Ara ja no només és un cotxe elèctric, sinó més que això, el nou eslògan ho resumeix prou bé: "Elèctric quan ho vols, de gasolina quan ho necessites".

La lluita pel mercat del cotxe elèctric només ha començat i a la nevera hi hia moltes novetats com el Mercedes BlueZERO, el BMW Megacity, el Mitsubishi iMiEV o el Mini E. Els entusiastes dels cotxes estan d'enhorabona perquè el ventall d'opcions serà ampli i variat, als que ens agrada analitzar-ho des d'un punt de vista més corporatiu també ens ho passarem bé amb els moviments i estratègies de cada casa; al final, el beneficiat de tanta competència sempre serà el consumidor, i en aquest cas, també el medi ambient.

Guerra Comercial

La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.

La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de  ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no  obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.

Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.

En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes.  Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.

La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any de la celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".

Article publicat al Liberal.cat.

Bàndols Catalans

El refranyer popular més polític ens aporta una de les frases de més ressò de l'argumentari catalanista contemporani. Fou el nostre heroi el qui digué que "el que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". En termes similars, no seria cap ximpleria sentenciar que "el que s'assembla menys a un català de dretes és un català d'esquerres". Antonomàstica paradoxa de la nostra tribu.

Als qui una perspectiva temporal extensa els permet copsar l'escenari polític present amb el bagatge de l'experiència i un marc contextualitzat pel passat no els és difícil comprendre rancúnies, desavinences i bregues entre els catalans d'una banda i els de l'altra. "Sempre ha estat així". Als qui encara no carreguem la llosa del temps ens és més complicat d'entendre; digueu-nos naïfs.

Quan un col.lectiu, un grup de persones amb un objectiu comú, cau vençut, sempre busca les respostes de la desfeta portes endins: "no ho hem fet prou bé", és la conclusió consuetudinària. Inevitablement, la frustració de la derrota crea ferides en molts casos difícils de guarir. Si, damunt, resulta que durant anys uns elements aliens s'han ocupat d'abrandar les flames d'una manera sistemàtica, el conflicte es converteix en habitud i s'acaba establint en l'imaginari compartit com una situació normal.

Seguint, doncs, la tradició, grups, grupets i grupuscles de catalans continuen enfrontats des de les respectives tribunes amb les corresponents sigles i colors; i tota alternativa unitària que s'ha volgut dur a terme ha resultat ser foc d'encenalls. Ja no es tracta d'enemics, ni rivals, ni encara menys d'espolis fiscals o d'injustícies pressupostàries: fet i fet, cadascú fa el paper que li correspon. Ara bé, dia rere dia som més els qui rebutgem aquest pensament imposat; ara ja no és admissible.

El retrobament de l'esmentat col.lectiu amb la seva fita no ha de ser motiu de dramatisme com s'ha volgut fer creure. El catalanisme moderat del pujolisme ha cedit pas al sobiranisme, i aquest ha obert la porta del centralisme polític a l'independentisme. I encara hi ha que creu que voler la llibertat del seu poble és ser radical! La voluntat de milions de catalans reclama poder decidir lliurement el destí de la terra que trepitgen; l'objectiu és el mateix per a tots, i només ens hem de plantejar un seguit de condicions per arribar-hi junts.

La transició cap a Catalunya plena s'ha demostrat impossible en les condicions actuals, malgrat haver-ho intentat fent servir gairebé tots els mitjans al nostre abast. Cada vegada que ens veiem capaços de refer el camí rebem una bona estovada, ens reobren la ferida i ens empassem d'un glop el discurs de les dretes i les esquerres. La solució requereix inevitablement deixar de banda els partidismes i personalismes del moment i desempallegar-nos del parany d'uns bàndols que ens han fet creu que existien; si de debò tenim la voluntat d'esdevenir quelcom més que la perifèria rondinaire, hem de ser capaços de desfer-nos d'aquest llast i d'unir-nos en la consecució de la llibertat.

Article publicat al web de la Fundació Catalanista i Demòcrata

El Deute Alemany

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que causà el nazisme i les devastadores repercussions que esquitxaren el món sencer.

Gairebé dues dècades més tard, la recessió galopant ha atacat els pilars bàsics de la Unió. El Parlament Europeu, juntament amb el Banc Central Europeu (BCE), s'apressa a revestir els fonaments d'un gegant amb peus de fang; és una cursa contrarrellotge però la confiança dels mercats, i dels ciutadans, ja se n'ha ressentit sigui quin sigui el resultat final.

La imatge de l'Eurocàmara ha quedat en entredit. La probabilitat que Grècia abandoni l'euro i retorni a la dracma ja és solament una remota possibilitat, sinó una solució plantejada per economistes de prestigi com Nouriel Roubini. En aquest sentit, el paper d'Alemanya és crucial, i no tant per les decisions dels seus polítics sinó per la paciència dels contribuents. El motor d'Europa, que l'any passat experimentà l'expansió més gran de la seva economia des de la reunificació de les dues Alemanyes al 3,6%, segueix sent el principal contribuent al BCE aportant 1.091 bilions d'euros, el 27,1% de les participacions totals dels membres de l'Eurozona. Per la seva banda, el BCE segueix fent de les seves i ha gastat bilions en bons d'alt risc dels PIGS, especialment en la compra de deute grec.

Es tracta d'una qüestió de temps que el relleu generacional alemany entengui la realitat europea des d'un punt de vista diferent. Mentre els cercles de poder, gent de més edat que encara recorda la segona gran guerra o les seves repercussions, tenen present el deute que el país arrossega des de mitjan dècada dels 40 amb la resta d'Europa, les generacions novelles no toleraran que se'ls endossi una llosa de la qual no en són hereus.

Article publicat al Liberal.cat

Canvi de Model

Ens trobem enmig d’un desgavell econòmic descomunal, disculpin-me l’obvietat.  Les pèrdues de llocs de treball i el conseqüent augment de la cua a les oficines de l’INEM, el descens de la confiança en els mercats i l’inevitable davallada de la borsa (l’Ibex 35 es troba 3000 punts per sota el nivell de fa un any), les necessàries retallades que el tripartit mai s’atreví a fer i les respostes que es produïren quan el nou govern les dugué a terme. Llurs manifestacions evidencien l’impacte immediat de la crisi i l’efecte directe que ha tingut a les nostres vides, del que encara no som conscients és que ens trobem ben a la vora d’un punt d’inflexió que determinarà el model de societat durant un bon grapat d’anys.

Com és sabut les societats modernes s’organitzen en un sistema de taxació progressiva en el qual els més afavorits proveeixen més recursos a l’estat per contribuir al desenvolupament dels menys agraciats, la qüestió fonamental rau en traçar una línia que marqui l’àmbit d’actuació del sector públic i les esferes econòmiques en que l’administració no intervé. Per tant, l’índex retributiu a les rendes altes serà elevat en un país on la línia traçada doni molt de marge de maniobra pel sector públic i, en canvi, ho serà menys quan l’administració disposi de menys poder d’influència econòmica.

En aquest sentit, la socialdemocràcia, d’una banda, i el liberalisme, de l’altra, són els dos sistemes socioeconòmics que han regit aquestes societats que distingeixo durant les darreres dècades.  Dos exemples paradigmàtics, representatius de cada una d’aquestes tendències, els trobem en els països escandinaus i en els Estats Units d’Amèrica. Els primers com a exemple de socialdemocràcies equilibrades i satisfaents, i el darrer com a exemple d’un model liberal en el que tothom té l’oportunitat de guanyar-se la vida. Així mateix, podríem dir que la resta d’estats moderns es troben en algun punt entremig.

Sobre el paper, ambdós sistemes són models organitzatius efectius que permeten al col·lectiu assolir nivells de progrés i prosperitat adequats. Llavors quin és el factor que en determina l’èxit o el fracàs? Doncs cap altre que els propis individus, aquells que conformen el col·lectiu. I no precisament per la manera de ser o pensar, sinó per una raó tan elemental com incontrolable: el grau d’heterogeneïtat del grup. Els països escandinaus romanen com els estats europeus amb un nivell d’immigració més baix, i si bé l’índex de nouvinguts s’ha multiplicat durant els darrers anys no es pot comparar amb el d’altres indrets com Itàlia, França o Catalunya.

Ens agradi més o menys, les persones som éssers amb un gran sentit de la identificació amb la nostra tribu, i el sistema social que ens regeix n’és el reflex directe. A Suècia, per exemple, els contribuents estan disposats a pagar alts tipus impositius perquè saben que el beneficiari serà una altra persona sueca, probablement blanc, que a casa parla el suec i que comparteix lligams culturals i religiosos amb ell. Als Estats Units, un dels països demogràficament més diversos del planeta, el grup ètnic amb rendes més elevades no està disposat a pagar una fortuna en impostos perquè els beneficis segurament no contribuiran a millorar la qualitat de vida d’algú com ell mateix o el seu veí, sinó que en gran part es destinaran a ajudar comunitats menys afavorides amb qui possiblement no comparteix vincles culturals, raça, llengua i fins i tot religió.

Ara ens hauria de resultar més fàcil entendre perquè cada país té un sistema socioeconòmic determinat. A casa nostra el problema no és menor, les tendències poblacionals ens mostren una heterogeneïtat ètnica en augment  mentre nosaltres seguim encaparrats amb un sistema que ja no s’escau. Al cap i a la fi, hem arribat al final d’una etapa i estem abocats a una transició que ens afectarà a nosaltres i a la resta del continent, afrontem-la amb esperit crític i exigència abans que els abanderats en contra de la immigració aprofitin l’escenari actual i en treguin rèdit polític. Alliberem-nos de tabús innecessaris i esdevinguem partícips d’aquest canvi de model.

Article publicat al Liberal.cat

Reprendre el Curs

Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.

M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.

Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.

A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.

Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.