El Politburó Capitalista

De Bons i Polítics

2011-12-08T17:30:00.000+01:00

(Article publicat originalment al Liberal.cat).

El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar liquiditat als mercats va produir les primeres repercussions i el Tresor fou de vendre la màxima quantitat prevista a un cost d’emissió entre el 5,1% i el 5,5%.

En qualsevol cas, no és l’èxit de l’emissió del deute espanyol el que volia tractar, sinó el curiós cas de les fluctuacions de les primes de risc del T-Bill, els bons americans amb venciment de menys d’un any. La majoria de la gent és capaç de reconèixer la relació entre el risc i el retorn d’una inversió determinada, i per tant entén que un bo amb més risc tingui un cost més elevat per l’emissor que un bo amb menys risc, com hem pogut observar al primer paràgraf.

Per posar-ho en perspectiva, la constant en els països de l’eurozona a la corda fluixa, altrament coneguts com PIGS, ha estat un augment sistemàtic de les corresponents primes de risc fent créixer el cost de l’emissió de deute. La desconfiança dels inversos quan els mercats es tornen volàtils els empeny a buscar alternatives amb menys risc i un retorn garantit, conseqüentment els PIGS es veuen obligats a augmentar el retorn per seguir atraient inversos encarint així el preu de l’emissió. Aquestes alternatives amb menys risc són efectives bosses de seguretat (safety nets) per a inversors que com a mínim els asseguren no perdre diners. En el cas europeu la referència és el bo alemany, l’economia europea a priori més sòlida i el valor que determina les primes de risc de la resta de companys d’euroviatge; tanmateix, a nivell mundial és el T-Bill americà el valor que marca la referència d’un tipus d’interès lliure de risc.

La meva inquietud per aquest tema va aparèixer quan no entenia perquè quan els bons de la majoria de països han augmentat el rendiment, comprenent que ha augmentat el risc que no es puguin pagar, i el T-Bill segueix oferint un retorn cada vegada menor i molt proper a zero.

La resposta la trobem, en part i per estrany que sembli, en la incompetència dels polítics nord-americans. La situació econòmica dels país més poderós del món no és precisament la millor que han experimentat mai però tampoc és comparable als PIGS europeus. No obstant, aquests darrer estiu els Estats Units es trobaren en una cruïlla d’impàs al haver emès tot el deute possible establert per llei. Durant setmanes, republicans i demòcrates discutiren si s’havia d’augmentar el percentatge de deute permès i s’especulà que si no s’assolia un acord el país no podria fer front al pagament de certs interessos. Com es pot entendre, es tractà més d’un problema polític que no pas econòmic.

La creixent amenaça d’una situació d’impagament per part dels Estats Units va fer tremolar uns inversos que la seva aversió al risc els va empènyer novament a buscar dipòsits segurs per als seus diners. I, quin és el valor més segur quan els Estats Units es roben en situació de risc? Doncs segueix sent el T-Bill americà. Al cap i a la fi, els Estats Units romanen com la institució més fiable del món, o dit en altres paraules, la menys probable que faci fallida.

Mentre la majoria de bons i valors augmenten de preu pel risc que arrosseguen, la inhabilitat dels polítics americans per trobar una solució al problema del deute fa que la demanda del sempre fiable T-Bill es dispari. Com qualsevol altre bo, quan la demanda del T-Bill puja el cost d'emissió es redueix i juntament amb la pressió de Ben Bernanke, al capdavant de la Reserva Federal, per baixar els tipus d’interès, el bo a curt termini americà té un cost d’emissió mínim ja que els inversors estan contents en no perdre-hi res.

En definitiva, les conseqüències de tenir una classe política poc competent incapaç d’arribar a un acord han resultat beneficiar al país ja que els Estats Units poden demanar diners prestats sense haver de pagar ni un centau en interessos, i creieu-me que això mai va malament en temps de crisi.

Tendències Electorals

2011-11-22T19:00:00.000+01:00

(Escrit redactat abans de les eleccions i publicat al Diari Maresme)

Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les.

Malgrat sigui una postura un pèl idealista, sempre he entès les campanyes electorals com episodis generadors d'il·lusió entre la ciutadania en els que els candidats s'esmercen en vendre el producte que posaran en pràctica si resulten escollits. Teòricament, la competència entre els candidats hauria de fer pujar el llistó de la qualitat de les propostes alhora que augmenta proporcionalment l'expectació de l'electorat.

Malauradament no és així. Hom té la sensació que la tònica establerta no és la de votar per convicció dels postulats d'un partit o candidat sinó per descart dels mateixos; conseqüentment, no resulta complicat imaginar-se quanta alegria pot despendre haver de plantejar-se quina és la menys dolenta de totes les opcions possibles. A finals de l'any passat CiU arrasà als comicis al Parlament de Catalunya, però no es podria raonar que el govern sortint va fer tant per la candidatura d'Artur Mas com el propi David Madí? Algunes fonts apunten que aquest diumenge s'establirà una majoria absoluta del PP, però voleu dir que Mariano Rajoy se l'ha guanyat o gran part del mèrit hauria de ser per Zapatero i la seva pèssima gestió de la crisi?

El cert és que molts altres factors col·laboren a aquest desencís generalitzat: la manca de llistes obertes, els continus estira-i-arronses entre candidats, la frivolitat i la poca transparència amb la que es tracta el cost de la campanya electoral, les tres dècades de Rajoy, Rubalcaba, Duran o Fernández Díaz arrapats a trones diverses...

La bona notícia és que, ens costi o no de creure, les solucions a aquests problemes no són massa complicades d'assolir. Tot passa per un electorat més exigent. No podem caure en el parany de rebaixar les nostres expectatives perquè creiem que la classe dirigent no està prou preparada. Tenim el mal vici de donar per bò el sistema actual simplement perquè és el que tenim; i tot i que és dificil sentir-se responsable del veredicte de l'escrutini, doncs un vot té un pes ínfim dins del total del cens, hem de recalibrar el que esperem dels nostres polítics i determinar si de debò els partits existents ens representen. Aquest diumenge tenim una nova oportunitat per exigir el que volem, sigui quina sigui la decisió fem-la des de la il.lusió per un demà millor i no un de menys dolent.

El Futur del Cotxe

2011-11-03T06:00:00.000+01:00

Coincidint amb el centenari d'una de les marques de cotxes americanes per excel.lència, he trobat interessant fer un breu apunt sobre l'aferrissada batalla que fa temps que es cou dins del mercat del vehicle domèstic.

Fa més de tres anys Chevrolet ens feia arribar un suculent avanç sobre la seva versió del futur de l'automòbil, la casa americana apostava fort pels vehicles més sostenibles i amb un impacte ambiental més reduït, i a més, es brandava de la línea agressiva del cotxe que usava mètodes de propulsió convencionals així com elèctrics: el Chevy Volt. Des del principi ho catalogaren com "Una Revolució Americana", i no era per menys, el paquet de 49.500 milions de dòlars que Washington els va enviar no només havia de servir per pagar els deutes acumulats sinó per convertir la icònica marca en una empresa novament competitiva.

Amb els cotxes híbrids ja establerts entre la societat desprès de l'habitual escepticisme inicial, en gran part gràcies a l'èxit del Toyota Prius, es desencadenava la cursa per guanyar la següent etapa. El Volt encetava el camí i en els mesos posteriors s'hi afegien altres participants. D'ençà, una de les apostes més rigoroses i segurament més agosarades ha estat Nissan Leaf, 100% elèctric. Desprès de la corresponent presentació, la casa japonesa va haver d'esprémer l'enginy per produir un espot que diferenciés el seu producte del principal competidor, el Volt. Hi crec que ho van aconseguir.

Intueixo que des de Chevrolet van entendre que l'atac de Nissan era dels poderosos i que tocava engegar la seva pròpia maquinaria per contrarestar l'impacte. I què fa el bon publicista, doncs converteix les mancances en virtuts, i aquí tenim de "nou" el Volt. Ara ja no només és un cotxe elèctric, sinó més que això, el nou eslògan ho resumeix prou bé: "Elèctric quan ho vols, de gasolina quan ho necessites".

La lluita pel mercat del cotxe elèctric només ha començat i a la nevera hi hia moltes novetats com el Mercedes BlueZERO, el BMW Megacity, el Mitsubishi iMiEV o el Mini E. Els entusiastes dels cotxes estan d'enhorabona perquè el ventall d'opcions serà ampli i variat, als que ens agrada analitzar-ho des d'un punt de vista més corporatiu també ens ho passarem bé amb els moviments i estratègies de cada casa; al final, el beneficiat de tanta competència sempre serà el consumidor, i en aquest cas, també el medi ambient.

Guerra Comercial

2011-10-28T18:10:00.001+02:00

La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la sevamoneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns iserveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.

La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.

Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.

En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes. Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.

La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any dela celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".

Article publicat al Liberal.cat.

Bàndols Catalans

2011-10-14T17:40:00.000+02:00

El refranyer popular més polític ens aporta una de les frases de més ressò de l'argumentari catalanista contemporani. Fou el nostre heroi el qui digué que "el que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". En termes similars, no seria cap ximpleria sentenciar que "el que s'assembla menys a un català de dretes és un català d'esquerres". Antonomàstica paradoxa de la nostra tribu.

Als qui una perspectiva temporal extensa els permet copsar l'escenari polític present amb el bagatge de l'experiència i un marc contextualitzat pel passat no els és difícil comprendre rancúnies, desavinences i bregues entre els catalans d'una banda i els de l'altra. "Sempre ha estat així". Als qui encara no carreguem la llosa del temps ens és més complicat d'entendre; digueu-nos naïfs.

Quan un col.lectiu, un grup de persones amb un objectiu comú, cau vençut, sempre busca les respostes de la desfeta portes endins: "no ho hem fet prou bé", és la conclusió consuetudinària. Inevitablement, la frustració de la derrota crea ferides en molts casos difícils de guarir. Si, damunt, resulta que durant anys uns elements aliens s'han ocupat d'abrandar les flames d'una manera sistemàtica, el conflicte es converteix en habitud i s'acaba establint en l'imaginari compartit com una situació normal.

Seguint, doncs, la tradició, grups, grupets i grupuscles de catalans continuen enfrontats des de les respectives tribunes amb les corresponents sigles i colors; i tota alternativa unitària que s'ha volgut dur a terme ha resultat ser foc d'encenalls. Ja no es tracta d'enemics, ni rivals, ni encara menys d'espolis fiscals o d'injustícies pressupostàries: fet i fet, cadascú fa el paper que li correspon. Ara bé, dia rere dia som més els qui rebutgem aquest pensament imposat; ara ja no és admissible.

El retrobament de l'esmentat col.lectiu amb la seva fita no ha de ser motiu de dramatisme com s'ha volgut fer creure. El catalanisme moderat del pujolisme ha cedit pas al sobiranisme, i aquest ha obert la porta del centralisme polític a l'independentisme. I encara hi ha que creu que voler la llibertat del seu poble és ser radical! La voluntat de milions de catalans reclama poder decidir lliurement el destí de la terra que trepitgen; l'objectiu és el mateix per a tots, i només ens hem de plantejar un seguit de condicions per arribar-hi junts.

La transició cap a Catalunya plena s'ha demostrat impossible en les condicions actuals, malgrat haver-ho intentat fent servir gairebé tots els mitjans al nostre abast. Cada vegada que ens veiem capaços de refer el camí rebem una bona estovada, ens reobren la ferida i ens empassem d'un glop el discurs de les dretes i les esquerres. La solució requereix inevitablement deixar de banda els partidismes i personalismes del moment i desempallegar-nos del parany d'uns bàndols que ens han fet creu que existien; si de debò tenim la voluntat d'esdevenir quelcom més que la perifèria rondinaire, hem de ser capaços de desfer-nos d'aquest llast i d'unir-nos en la consecució de la llibertat.

Article publicat al web de la Fundació Catalanista i Demòcrata

El Deute Alemany

2011-10-06T17:55:00.000+02:00

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que causà el nazisme i les devastadores repercussions que esquitxaren el món sencer.

Gairebé dues dècades més tard, la recessió galopant ha atacat els pilars bàsics de la Unió. El Parlament Europeu, juntament amb el Banc Central Europeu (BCE), s'apressa a revestir els fonaments d'un gegant amb peus de fang; és una cursa contrarrellotge però la confiança dels mercats, i dels ciutadans, ja se n'ha ressentit sigui quin sigui el resultat final.

La imatge de l'Eurocàmara ha quedat en entredit. La probabilitat que Grècia abandoni l'euro i retorni a la dracma ja és solament una remota possibilitat, sinó una solució plantejada per economistes de prestigi com Nouriel Roubini. En aquest sentit, el paper d'Alemanya és crucial, i no tant per les decisions dels seus polítics sinó per la paciència dels contribuents. El motor d'Europa, que l'any passat experimentà l'expansió més gran de la seva economia des de la reunificació de les dues Alemanyes al 3,6%, segueix sent el principal contribuent al BCE aportant 1.091 bilions d'euros, el 27,1% de les participacions totals dels membres de l'Eurozona. Per la seva banda, el BCE segueix fent de les seves i ha gastat bilions en bons d'alt risc dels PIGS, especialment en la compra de deute grec.

Es tracta d'una qüestió de temps que el relleu generacional alemany entengui la realitat europea des d'un punt de vista diferent. Mentre els cercles de poder, gent de més edat que encara recorda la segona gran guerra o les seves repercussions, tenen present el deute que el país arrossega des de mitjan dècada dels 40 amb la resta d'Europa, les generacions novelles no toleraran que se'ls endossi una llosa de la qual no en són hereus.

Article publicat al Liberal.cat

Canvi de Model

2011-09-20T18:33:00.000+02:00

Ens trobem enmig d’un desgavell econòmic descomunal, disculpin-me l’obvietat. Les pèrdues de llocs de treball i el conseqüent augment de la cua a les oficines de l’INEM, el descens de la confiança en els mercats i l’inevitable davallada de la borsa (l’Ibex 35 es troba 3000 punts per sota el nivell de fa un any), les necessàries retallades que el tripartit mai s’atreví a fer i les respostes que es produïren quan el nou govern les dugué a terme. Llurs manifestacions evidencien l’impacte immediat de la crisi i l’efecte directe que ha tingut a les nostres vides, del que encara no som conscients és que ens trobem ben a la vora d’un punt d’inflexió que determinarà el model de societat durant un bon grapat d’anys.

Com és sabut les societats modernes s’organitzen en un sistema de taxació progressiva en el qual els més afavorits proveeixen més recursos a l’estat per contribuir al desenvolupament dels menys agraciats, la qüestió fonamental rau en traçar una línia que marqui l’àmbit d’actuació del sector públic i les esferes econòmiques en que l’administració no intervé. Per tant, l’índex retributiu a les rendes altes serà elevat en un país on la línia traçada doni molt de marge de maniobra pel sector públic i, en canvi, ho serà menys quan l’administració disposi de menys poder d’influència econòmica.

En aquest sentit, la socialdemocràcia, d’una banda, i el liberalisme, de l’altra, són els dos sistemes socioeconòmics que han regit aquestes societats que distingeixo durant les darreres dècades. Dos exemples paradigmàtics, representatius de cada una d’aquestes tendències, els trobem en els països escandinaus i en els Estats Units d’Amèrica. Els primers com a exemple de socialdemocràcies equilibrades i satisfaents, i el darrer com a exemple d’un model liberal en el que tothom té l’oportunitat de guanyar-se la vida. Així mateix, podríem dir que la resta d’estats moderns es troben en algun punt entremig.

Sobre el paper, ambdós sistemes són models organitzatius efectius que permeten al col·lectiu assolir nivells de progrés i prosperitat adequats. Llavors quin és el factor que en determina l’èxit o el fracàs? Doncs cap altre que els propis individus, aquells que conformen el col·lectiu. I no precisament per la manera de ser o pensar, sinó per una raó tan elemental com incontrolable: el grau d’heterogeneïtat del grup. Els països escandinaus romanen com els estats europeus amb un nivell d’immigració més baix, i si bé l’índex de nouvinguts s’ha multiplicat durant els darrers anys no es pot comparar amb el d’altres indrets com Itàlia, França o Catalunya.

Ens agradi més o menys, les persones som éssers amb un gran sentit de la identificació amb la nostra tribu, i el sistema social que ens regeix n’és el reflex directe. A Suècia, per exemple, els contribuents estan disposats a pagar alts tipus impositius perquè saben que el beneficiari serà una altra persona sueca, probablement blanc, que a casa parla el suec i que comparteix lligams culturals i religiosos amb ell. Als Estats Units, un dels països demogràficament més diversos del planeta, el grup ètnic amb rendes més elevades no està disposat a pagar una fortuna en impostos perquè els beneficis segurament no contribuiran a millorar la qualitat de vida d’algú com ell mateix o el seu veí, sinó que en gran part es destinaran a ajudar comunitats menys afavorides amb qui possiblement no comparteix vincles culturals, raça, llengua i fins i tot religió.

Ara ens hauria de resultar més fàcil entendre perquè cada país té un sistema socioeconòmic determinat. A casa nostra el problema no és menor, les tendències poblacionals ens mostren una heterogeneïtat ètnica en augment mentre nosaltres seguim encaparrats amb un sistema que ja no s’escau. Al cap i a la fi, hem arribat al final d’una etapa i estem abocats a una transició que ens afectarà a nosaltres i a la resta del continent, afrontem-la amb esperit crític i exigència abans que els abanderats en contra de la immigració aprofitin l’escenari actual i en treguin rèdit polític. Alliberem-nos de tabús innecessaris i esdevinguem partícips d’aquest canvi de model.

Article publicat al Liberal.cat

Reprendre el Curs

2011-09-02T17:15:00.000+02:00

Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.

M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.

Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.

A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.

Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.

Camí a la Presidència

2011-08-05T16:30:00.007+02:00

Si hagués de crear un personatge de ficció per representar a la primera presidenta del Estats Units segurament faria servir el motlle de Michele Bachman. Contundència, claredat, atractiu, presència, proximitat; la llista de trets inclosos al manual del bon polític que posseeix la candidata presidencial republicana és extensa. Membre de la Casa de Representants per l'estat de Minnesota i una de les cares visibles més preponderants del moviment Tea Party, Bachman competeix amb la Governadora d'Alaska, la reconeguda Sarah Palin, per esdevenir la prima donna del partit de l'elefant a la cursa electoral de l'any que ve.

Vaig tenir el plaer d'atendre el meu primer acte polític nord-americà a finals del mes de Juny quan Bachmann va venir a Winthrop University a visitar "els seus amics de Carolina del Sud". Arribant just a temps per apoderar-me de la darrera cadira lliure a la última fila de la segona sala annexa habilitada per escoltar a aquesta advocada i mare de 28 fills, cinc biològics i 23 adoptats, les expectatives creades per la visita de la congressista foren desmesurades. L'audiència, republicans de pedra picada: gairebé tots blancs, un gran nombre de veterans de guerra i molta indumentària amb l'àguila de cap blanc i els colors de l'star-spangled banner.

L'organització de l'esdeveniment fou com a mínim precària per a una candidata a la presidència del país més poderós del món, les corredisses per assegurar que la imatge es veia bé a les pantalles de les dues sales annexes fora quelcom que s'hauria d'haver atès amb anterioritat. Entretant, el delegat republicà de York County feia d'entertainer improvisat i l'acte començà amb gairebé mitja hora de retard. El quart d'hora que encetà el míting foren un seguit de frases simples, punt i seguits poc elaborats que contenien consignes contundents i missatges poderosos que enervaren el públic assistent a la sala principal, els xisclets d'aprovació es sentien des de la nostra posició i tot. El més celebrat fou el ja famós crit de guerra personal de Bachmann, "Barack Obama is a one term president!"; alguns fins i tot s'aixecaren de la cadira.

La primera proposta econòmica arribà un cop conclosos els 15 minuts inicials d'autocomplaença col.lectiva, "els americans paguem masses impostos i el govern actual no ajuda a les petites empreses, l'ànima de l'economia del país". I poca cosa més. Tan ràpid com digué això canvià de tema i abordà l'amenaça que representen els terroristes islàmics, "hi ha gent que es desperta cada dia amb l'únic objectiu de destruir els Estats Units"; més aplaudiments, crits. Em va sorprendre especialment una referència històrica en la que emplaçava als americans a retornar els orígens del país, a l'esperit de 1776-1779 quan els pares fundadors assentaven els pilars ideològics de la nació.

La intervenció de Bachmann seguí sense gaires més incisos destacables, parlà de la necessitat de desmantellar el programa sanitari ideat per l'administració Obama; el fet que ella no usés teleprompter, en al.lusió a l'actual president, perquè la ciutadania està preparada per saber la veritat; la urgència per eliminar les ajudes socials per aquella gent que no té la intenció de treballar ni estudiar i la necessitat d'aturar la despesa pública com a mecanisme per capgirar la situació econòmica. A més, la candidata va respondre a preguntes que se li feren a través de Facebook i Twitter, i fins i tot un parell o tres de preguntes del públic, i tot i que ningú semblà prestar-hi massa atenció tinc el pressentiment que les qüestions estaven preparades d'antuvi. La cirereta del discurs arribà de la mà d'una de les preguntes fetes a través de les xarxes socials: "Jo estic amb Israel, us les haureu de veure amb nosaltres si toqueu Israel (I stand by Israel, you will have to deal with us if you touch Israel)".

A la sortida de l'acte, el bus de campanya esperava pacientment a la gentada que acompanyava a Bachmann des de l'auditori. De nou, el perfil dels assistents fou fàcilment catalogable, entre ells, però, ressaltaven tres joves amb la pancarta de la Socialist Student Union que mostraven el seu rebuig al missatge de la política republicana. Alguns dels enfervorits seguidors s'hi va apropar per mofar-se'n. "Mira, el club de fans d'Al-Qaeda", deia un; "Vosaltres no teniu ni idea del que va ser Vietnam", els instigava un altre amb una gorra de veterà de guerra. Mentrestant, de l'autobús n'emergeix una potent melodia country, els col.laboradors aprofiten per vendre pins, xapes, gorres, samarretes i tot tipus de marxandatge, i el seguici de periodistes locals buscatestimonis per comentar la jugada. Bachmann s'enfila al segon pis del vehicle, treu el cap per la finestra i saluda. La comitiva es comença a dispersar i el bus s'allunya carretera enllà fins a la propera parada en el camí de la candidata presidencial. Michele Bachmann té un llarg camí per davant i el primer obstacle seran les primàries del seu partit, personalment no crec que ho aconsegueixi, però empenta no li falta.

Debat Necessari

2011-07-26T21:43:00.001+02:00

Reflexió tal com raja. El món rau atònit per la massacre perpetrada per Anders Breivik; la matança a l'Illa d'Utoya i l'atemptat a la capital noruega han trasbalsat profundament la comunitat internacional. Dit sigui, se'm fa molt complicat distingir entre les motivacions d'aquest suposat defensor de la sacrosanta Europa i els extremistes islàmics que es lleven la vida encegats per la Jihad. De fet, no hi trobo cap diferència.

Així com els atemptats islamistes s'expliquen en el context de l'odi que occident destila, per les raons que sigui, a certs indrets de l'Orient Mitjà, el cas de Breivik ha enxampat a contrapeu els valedors de la integració europea. Més enllà de lamentar la mort de dotzenes de persones i dereobrir el debat sobre la pena de mort en un país tan pacífic com Noruega, les accions del qui ara cataloguen com a malalt mental poden desencadenar reaccions i moviments que les elits polítiques europees han obviat durant masses anys. Sí, és clar, precisament és aquest l'objectiu del terrorista i més d'un s'escandalitzarà en saber que la jugada li ha sortit rodona, fet que a més dirà molt poc en favor d'aquells que ens manen.

La cancillera alemana, Angela Merkel, ja s'hi referí amb prou concreció i contudència a les acaballes de l'any passat, "el multiculturalisme ha fracassat". Un dels cavalls de batalla de la socialdemocràcia s'ha demostrat incapaç d'aportar solucions als problemes de la societat europea del s.XXI. Punt i apart. Durant anys, ha romàs a la vanguarda de l'heterogeneïtzació socio-cultural i ha apostat per obrir fronteres a l'arribada de nouvinguts d'altres indrets, però l'estratègia s'ha demostrat contraproduent, i com succeeix tantes vegades, la pràctica no s'ha correspos amb la teoria. Les conseqüències les hem anat observant els darrers anys de forma generalitzada a tot el continent: els partits polítics d'extrema dreta han augmentat considerablement la seva representació parlamentària posant en evidència la poca capacitat resolutiva dels partits tradicionals.

Fet i fet, Breivik pot esdevenir l'element clau que obri la caixa de trons a nivell continental. Fins a dia d'avui les discussions s'han centrat en qüestions minoritàries com ara prohibir els minarets a les mesquites o el vel integral a les dones musulmanes, aquests pedaços si bé alleugen momentàniament els símptomes del conflicte no proporcionen mecanismes efectius per solucionar el problema de fons. Per garantir la futura convivència a Europa és necessari que s'abordi el debat d'una vegada per totes i ens desfem del tabú que encara el cobreix. Estem entrant en una etapa en que ja no només és necessari sinó que ara ja és urgent.

______________________________

Si us ha interessat aquest escrit també trobareu interessants els següents articles:

- Immigració a Catalunya (1): Xenofòbia

- Immigració a Catalunya (2): Des-Integració

- Immigració a Catalunya (3): Casa de Tots

Maneres de Ser

2011-07-16T18:27:00.000+02:00

Hi ha un moment del dia en què totes les emissores presintonitzades del cotxe emeten anuncis, desconec si es coordinen i ho fan deliberadament però l'intent de trobar una melodia decent es torna fútil... "it doesn't matter how the economy is doing, the rich get richer and the poor get poorer! Tired of this situation..." resa l'espot que sona quan per fi desisteixo canviar d'emissora; per una dècima de segon penso, caram! -sabeu aquells pensaments tan elaborats que t'envaeixen de sobte?-, aquí els indignats també fan campanya per la ràdio? "...then wait no longer and purchase now "Finance Yourself"! It is time for you to move up on the social ladder. "Finance Yourself " is the best way to...

No puc evitar esbossar un somriure i pensar com de diferents són les maneres de ser de la gent. A casa nostra, el moviment dels indignats i les seves repercussions (?) encara són bastants recents; la presa de les principals places de capitals catalanes i espanyoles es convertí en la punta d'una llança de molt calat entre la societat, o això ens van vendre des del primer dia. Existeix aquest sentiment de transcendència col·lectiva, aquest comunitarisme (llicència personal) que ens empeny a creure que el nostre futur està estrictament lligat al de les persones del nostre entorn proper.

A l'altra banda de l'Atlàntic, la mostra més conspícua de protesta que he presenciat mai la perpetraren una dotzena d'estudiants de ciències polítiques que es queixaven de la mala gestió de la universitat per part del President de la mateixa. El portaveu, enfilat dalt d'una caixa de plàstic per a verdures, recitava amb una oratòria prou convincent els deu punts per aconseguir un campus més verd, més ecològic, i més environmentally friendly. Aquests són els mateixos estudiants que s'aproparen coratjosos a la comitiva que acompanyava la candidata presidencial republicana Michele Bachmann, el dia que visità la universitat, amb la pancarta de la Socialist Student Union. Allí hi era el portaveu, altra volta, arborant cofoi el puny tancant cel amunt i engalanat amb la immortal samarreta roja del Che Guevara.

Així, grupuscles tangencials com l'SSU intenten fer-se un lloc a l'actualitat diària de la societat americana però la corrent principal segueix sent la d'una mentalitat individualista, exigent i competitiva en la que cadascú s'ha de valdre per si sol. Tot això que explico no és res nou, Geert Hofstede en feu un estudi analític i ideà cinc dimensions culturals que caracteritzen cada estat: distància de poder, individualisme, masculinitat, evasió de la incertesa i orientació a llarg termini. Aquesta teoria descriptiva dona un valor de zero a cent a cada una de les cinc categories i és aplicable a totes les societats del món; així, comparant les dades entre uns països i altres es poden arribar a extreure moltes conclusions. Fent servir els estats que ens ocupen, observem que als Estats Units l'individualisme gairebé arriba a 90, mentre que el valor espanyol és de 55; i referent a l'angoixa de viure sense saber què farem demà, els espanyols l'evadeixen amb un valor de 90 i els americans assumeixen la incertesa amb un valor de 40.

Si bé aquests resultats no demostren que una cultura sigui millor que l'altra; u, perquè no es tracta d'això, i dos, perquè no hi ha cultures millors o pitjors, sí que ens ajuda a comprendre la manera de pensar i actuar dels individus i les implicacions que això comporta en els respectius col·lectius socials. Mentrestant, els indignats s'esmercen en fer-te creure que els que manen t'estan estafan i ja és hora de dir prou i la ràdio et recorda que al cap i a la fi si no te'n surts és culpa teva i ja va essent hora que t'espavilis.

The Real Fight

2011-07-08T16:25:00.007+02:00

After all the efforts to internationalize our cause it has become obvious that the Catalan struggle is not a minor claim from a few melancholic airheads who still believe in the long gone days. Even when it appears that the country’s sanity is in tatters due to the economic trembling that led to unpopular measures from the government, civil unrest, and an apparent situation of ongoing social confrontation, Catalans still fret about the unevenness of the legal contract that ties the nation to Spain.

Too often it is referred as foes those elements within Spanish society who systematically attack any pretentions to establish a serious democracy in the country and allow the nations that make it up the right to self-determination. Nonetheless, it is generally acknowledged that no institution has done more to promote secessionism in Catalonia than the Zapatero administration over the last 7 years and his chain of deceits, being his sworn but false support to the new Catalan Statute of Autonomy in 2003 the most renowned one.

While Spain continues his crusade to guarantee its national integrity, which is a thoroughly reasonable positioning on their side, Catalans keep searching for the formula that will lead them to full sovereignty. Multiple associations, residual political parties, and fresh scissions from existing groups sell the idea of a free Catalan state atomizing the sector of the populace that favors independence. Rather than providing a multiple vanguard from which to pursue the long desired objective, the diaspora of political and social pressure is highly counterproductive and limits the impact of their claims to a very large extent.

Not only there is an evident failure on utilizing the disaffection towards Madrid the central government oppressive campaigns raise, but the lack of political unity is also a major cause of upholding the current statu quo. On related news, a recently released poll by the CEO, the Center for Opinion Studies, asked for the first time ever in an explicit manner if Catalans were in favor or against independence; the results were revealing: 43% would vote “yes’ to independence, 28% would vote “no”, and 23% would abstain from voting.

At this point, the only certainty is the imbalance existing between the two territories and the consequent need for readjustment. Ultimately, the first side that engages in proactive measures might attain a decisive edge; whether the Spanish will be able to respond to the peripheral claims for a larger self-government, or Catalan society will unite once in for all under the same political flag, could determine the final outcome of this conflict. For good or bad, the destiny of our nation is still in our hands.

__________________________________

Article publicat al Catalonia Direct.

El Conflicte Secret d'Espanya

2011-06-28T03:35:00.005+02:00

Si no recordo malament no he publicat mai res al blog que no sigui un escrit de collita pròpia rumiat i executat casolanament; avui, però, faré una excepció perquè l'ocasió s'ho val. El següent vídeo, del qual ja n'he fet la convenient difsusió a les xarxes socials, analitza la situació política existent entre Catalunya i Espanya; els orígens del conflicte, l'evolució, la situació actual i les possibles conseqüències.

De fet, vídeos, documentals o pel·lícules sobre aquesta temàtica se n'han fet bastants però el que veureu a continuació és diferencia de la majoria per una senzilla raó, s'ha realitzat des de la neutralitat, amb la corresponent dosi de objectivitat que això comporta, i que sovint tan trobem a faltar.

Més endavant, si m'animo, en faré un comentari, de moment prefereixo que tothom que el vegi en tregui les seves conclusions. La durada del documental és d'uns 40 minuts.

SPAIN'S SECRET CONFLICT from Jordi SF on Vimeo.

Indignats

2011-06-22T06:20:00.008+02:00

Em sorprèn i tot que al blog encara no hi aparegui cap reflexió relacionada amb les manifestacions dels indignats, ara ja amb més d'un mes de recorregut, i el seguit de moviments polítics i l'esquitxell col·lateral que s'ha generat. No serà per falta de rumiament.

D'entrada he de confessar que sóc bastant escèptic amb tots els posicionaments antisistema. Sense entrar a discutir si tenen molta raó o poca, l'establishment actual és prou sòlid com perquè qualsevol postura que pretengui tombar l'statu quo actual tingui les de perdre. Si afegim que del cúmul d'indignació no n'apareixen propostes concretes i un full de ruta coherent, amb un suport transversal de la societat, millor que ho deixin córrer i tornin a casa.

Des de l'inici de les acampades, i analitzant els fets des d'un punt de vista pragmàtic, vaig arribar a la conclusió que només hi ha dues fórmules perquè les proclames dels enutjats arribin a bon port:

Proposar un seguit de mesures i solucions per canviar el sistema actual, que una majoria inqüestionable de la societat les faci seves; que dita majoria col·lapsi el país i procedir a instaurar un nou sistema polític des de fora.

Crear un partit polític, proposar les mateixes mesures i solucions acceptant les regles del joc; obtenir representació institucional suficient i procedir a instaurar un nou sistema polític des de dins.

La primera opció és, certament, poc factible. Assolir una majoria social prou representiva i compromesa per derrocar un estat de dret estable des de la no vinculació política és, no ens enganyem, una utopia. Un exemple ens ho pot il·lustrar millor: fa cosa d'un any milió i escaig de catalans ens vam manifestar pel dret a poder decidir lliurement el nostre futur, què més democràtic?; el cap de setmana passat eren prop del centenar de miler els indignats que prenien el carrer. Dilluns tothom anà a treballar.

La segona opció, tot i que complicada, és més fàcil d'assolir. Alguns s'hi negaran perquè participar en política significa acceptar les regles del joc, però les regles del joc són les mateixes per tothom, amb totes les falles i les virtuts. Si entre els manifestants existeix un convenciment tan profund que la necessitat d'eradicar el sistema actual impera en una vasta majoria social, promoure el canvi des de dins no s'hauria de percebre com una escomesa impossible.

Jo també sóc partidari d'una necessària modificació del sistema, i no perquè consideri que l'actual sigui dolent, però sí que es tracta d'un sistema imperfecte i com totes les coses que no són perfectes hem d'intentar millorar-lo. La meva particular sol·lució ja la vaig exposar en un escrit al mes de març, i estic convençut que és el següent pas cap una democràcia real de debò.

Contrastos Transatlàntics

2011-06-19T17:57:00.003+02:00

El contrast entre els procediment polítics americans i els de casa nostra són ben evidents fins i tot per a l’ull poc entrenat. Qüestions tan elementals com el bipartidisme imperant, les llistes obertes i les respectives circumscripcions, o la pressió que exerceixen els diferents lobbys, tenen repercussions de gran calat en l’esdevenir polític del país més poderós del món.

De tots aquests contrastos, emperò, un dels que més sobta no té a veure ni amb els procediments electorals ni amb la constitució cameral sinó amb l’activitat parlamentària pròpriament dita; específicament en la cerca i assoliment dels suports necessaris per tirar endavant les iniciatives legislatives a una banda i altra de l’Atlàntic.

Setmanes enrere observàvem com els socialistes catalans al Congrés dels Diputats votaven en contra de que l’estat espanyol pagués els 1450 MEUR que li deu a Catalunya. Aquest esperpèntic episodi, més propi d’un inexplicable harakiri polític que d’un partit compromès amb el territori que representa, posa en evidència una de les mancances del sistema instal·lat al nostre país: la manca de llibertat de vot.

Quan el portaveu demòcrata o republicà s’eleva al faristol de la cambra baixa nord-americana no només ho fa amb la intenció d’exposar el projecte de llei als membres de l’altra formació política, també ho fa per convèncer als representants del seu propi partit que aquell projecte és necessari. Imaginar-se un model bipartit seguint l’activitat parlamentària habitual d’aquí és concebre la política com la cosa més predictible que ens podríem trobar, car sempre hi ha un partit que gaudiria de majoria absoluta i ja estaria tot decidit abans de votar.

També és cert que les implicacions del model bipartit en contraposició amb un model multipartit s’han de tenir en compte. El ventall d’idees que es recullen sota les mateixes sigles en un sistema amb dos formacions és molt més ampli que el d’un parlament atomitzat amb vuit partits representats com és el cas actual del Parlament de Catalunya. No resulta complicat entendre com un partit, posem per exemple, liberal i independentista tingui una militància molt més compacta, en el sentit ideològic del terme, que els demòcrates americans, que abasten des del centre esquerra més moderat fins a la dreta. La dispersió d’idees es fa molt palesa en els grans partits americans en cada qüestió que es posa sobre la taula, i la llibertat de vot no queda en entredit.

Tot i això, la formulació inicial segueix en peu, hauríem d’apostar per un sistema més proper a l’americà on els membres de les càmeres tinguessin absoluta llibertat de vot, o l’existència de varis partits ja compensa dita manca? Premiem a l’individu per sobre el partit, o viceversa? Crec que la resposta, com en tantes altres ocasions, radica en l’equilibri: una tercera via a mig camí entre els dos sistemes que contemplés els avantatges de la llibertat de vot parlamentària amb el multipartidisme més representatiu. Ara bé, també cal contemplar els possibles paranys que depararia aquesta alternativa; una segregació del vot exagerada, divisió interna a nivell de partits, especialment els més representats com CiU o el PSC, estancament de l’avenç legislatiu i potencial paralització de l’activitat parlamentària.

S’ha de ser molt curós en com es formula una proposta d’aquesta mena. De fet, no té a veure tant amb el reglament intern de la cambra com amb el propi tarannà de les persones que la poblen. Existeixen precedents, potser un pèl simples, d’instàncies en què la votació lliure ha estat factible, com ara la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Es tracta d’una alternativa més aviat senzilla de democratitzar encara més les institucions; això sí, suposarà un tomb radical en l’enfocament dels partits respecte el procedir habitual a nivell intern i de Parlament i qui sap si mai seran capaços d’assolir el preuat equilibri.

Candidatures de Segona

2011-06-09T17:07:00.005+02:00

A pocs dies de la presa de possessió dels nous equips de govern als consistoris d'arreu de Catalunya, amb la notòria excepció de la capital, a falta que es recomptin uns vots a instàncies del PP, segueixen les valoracions post electorals amb especial atenció a l'interès més mediàtic i polític, que no pas social, que han despertat els resultats a certs indrets de Catalunya i Euskadi, amb l'auge de PxC i PP, per una banda, i Bildu, per l'altra. El que més m'ha cridat l'atenció en referència a aquestes dues tendències polítiques és el tractament que se'ls ha donat a les esmentades formacions durant tot el procés, tant la precampanya com en la posterior anàlisi. Hi trobo un certs paral·lelismes a priori desconcertants que m'han empès a formular aquesta reflexió.

Al bell fons de la caverna mediàtica de l'altiplà hi trobem un grup de mitjans que es dedicaren a desacreditar sistemàticament les candidatures presentades per Bildu ja que, per a ells, representaven l'extensió política d'ETA. Fins i tot quan el Tribunal Constitucional, el mateix que tant alabaren quan deixà l'Estatut fet un esquinçall, decidí donar llum verda a l'enèsim intent de l'esquerra abertzale carregaren durament contra aquest i en criticaren la polarització política del mateix. El que fora un mal menor es convertí en una imponent frevolesa que calia eradicar.

A Catalunya, a falta d'una caverna mediàtica de trets similars, els mitjans convencionals foren els encarregats de fer la crida a la possibilitat ben real que llistes que incloïen missatges xenòfobs als seus discursos obtinguessin una representació considerable. Resulta paradoxal plantejar-se que la pròpia cobertura dels mèdia hagi fet arribar el missatge més lluny, plus ultra. Ni la impositiva racionalització de la cobertura electoral a la pantalla impedí el sotragueig a l'statu quo. Qui sap si per ambigüitat o per falta de determinació en el problema de la immigració (per què es tracta d'un problema, no?), els partits que han plantejat solucions obertament i sense pèls a la llengua han sortit reforçats del 22- M.

Deia al primer paràgraf que és mediàtic, l'interès, perquè als mitjans els agrada donar una àmplia cobertura a la notícia morbosa, les conseqüències de la qual es preveuen polèmiques i oferiran llargues estones de tertúlia a la pantalla, tinta als diaris i espai a la xarxa (aquest post n'és un exemple més). En el cas de casa nostra l'exemple més il·lustratiu es la victòria de Garcia Albiol a Badalona i el creixement del partit de Josep Anglada a Vic. A Euskadi, l'ajuntament de Donòstia, que s'ha convertit en el principal cavall de batalla de Bildu.

Esmentava també l'interès polític per l'estiba d'informació rebuda sobre la qüestió des d'aquest estament. Els moviments que s'han originat com a reacció als resultats sorgits en aquestes localitats particulars ha estat desmesurat, com també ho ha estat el desplegament de maquinària partidista per cercar les fòrmules per evitar la "catàstrofe". Senyals inequívoques de la falta de maduresa democràtica.

Socialment, l'impacte no és tant perceptible, sobre el paper els propis votants haurien de ser els menys sorpresos dels resultats, car ells són els que decideixen. Diu l'eurodiputat Tremosa al seu blog "el respecte a la llista més votada, un aspecte sagrat a Europa". Aquí no, no fa falta que ho digui ningú, ja ho sabem. Els malabarismes aritmètics per agrupar sigles polítiques que només comparteixen l'ofici no és un fet aïllat, heus aquí una altra clau per entendre la desafecció ciutadana. És més fàcil, per tant, entendre qui ha vençut i perquè que no pas copsar majories inversemblants.

Senyors de les espanyes, si Bildu és realment el braç polític d'una banda armada vostès tenen un problema gegantí, només cal que mirin el nombre de vots que han obtingut. Barons catalans, l'auge del recolzament a la xenofòbia política catalana és destacat perquè vostès no han estat capaços d'articular un missatge respecte la immigració que satisfaci la població. S'ha acusat de mestellar terrorisme i populisme de baixa estofa enmig de consignes electorals, però la democracia té aquestes coses, i ara els toca a tots vostès, tant els d'una banda com els de l'altra, trobar solucions als nous desafiaments que presenten la política catalana i la basca.

Els Valors Forts

2011-06-01T11:25:00.000+02:00

El dimecres, dijous i divendres de la setmana passada vaig prendre part en el seminari internacional "Les Petites Nacions en un context de crisi" que organitzava la Fundació CatDem i la UOC. Els actes es realitzaren a l'edifici MediaTic del districte 22@ excepte les conferències de dijous a la tarda que tingueren lloc al Cercle d'Economia. Entre els ponents hi havia personatges de llarga trajectòria i pes polític important com l'ex ministre irlandès d'Afers Europeus, Dick Roche; Miranda Xafa, membre del Consell Executiu del FMI a Washington i antiga Consellera en Cap en afers econòmics del govern grec; o Antoni Castells, ex conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

De totes elles, però, la millor ponència, la que bateja aquest escrit, fou el parlament de benvinguda que oferí el dimecres el Molt Honorable President Artur Mas. Tanmateix, el discurs va començar en la línia de moltes altres presentacions institucionals. Conceptes com "capitalitzar l'economia", "el balanç entre els drets i els deures de la ciutadania", "dèficit públic excessiu" o "polítiques d'estalvi i austeritat" sortiren de la boca del President en un agraït exercici analític de realpolitik.

La segona meitat del discurs fou quan vertaderament el President apujà el llistó i en 25 minuts oferí una presentació magistral sobre el projecte polític que aquest govern ha traçat pel país. Durant la primera meitat del parlament, Mas va anar gestant el concepte dels "valors forts", repetint-lo en diverses ocasions per acabar convertint-se en el leitmotiv de l'exposició. Aquest projecte de país, explicat a través dels valors forts, es basa en cinc claus de volta: Estabilitat, Empresa, Exportació, Ensenyament, Emancipació fiscal. Les cinc E's del govern d'Artur Mas, els cinc valors forts del Govern de Catalunya:

1.- Per no estendre'm en excés, resumiré que l'habilitat de saber fer més amb menys recursos juntament amb la implementació de polítiques d'estalvi i eficiència és la pauta a seguir en l'exposició sobre la primera clau de volta.

2.-En relació a l'empresa, el President digué que s'ha de millorar la seva funció social, se n'han de crear de més i de més grans, i eliminar traves oferint més facilitats per a tothom.

3.-En quan a l'exportació, va quedar clar que l'objectiu és posseir la mentalitat de voler situar-nos i vendre'ns al món. El mercat estatal ha d'esdevenir cada vegada més una menor referència i els esforços han d'ésser dirigits en els mercats internacionals.

4.-En el delicat àmbit de l'ensenyament, Mas admeté que no només s'ha de parlar dels recursos, en relació a les crítiques rebudes arrel de les retallades, sinó que s'ha d'optar per un canvi estructural del model educatiu.

5.-En darrer lloc el President abordà l'emancipació fiscal, "primera urgència del país", es tracta d'un tema transversal d'imperiosa importància des de l'òptica catalana en el qual no ha d'haver-hi esquerdes a nivell polític i ha d'existir una cohesió social. Catalunya necessita més llibertat i més capacitat de decisió.

És important que aquest missatge arribi a les llars del país i la societat catalana l'entengui. Si les paraules del President no són buides i representen de debò la línia d'actuació del govern, es tractarà de la primera vegada en anys que el Govern explica el què es vol dur a terme; com es vol implementar; i el més important, perquè es vol fer, és a dir, què s'acomplirà i com repercutirà a la vida dels catalans. Mantinguem l'esperit crític i siguem exigents, però no posem més pals a les rodes, de la crisi n'hem de sortir tots junts.

Futbol, demà i més enllà

2011-05-27T17:30:00.001+02:00

Rumiant sobre les possibilitats que se m'ofereixen per seguir la gran final de demà, he recordat el que em va explicar en D. fa unes setmanes; ho recordo i encara no surto de l'embadaliment. Ell és una de les amistats que més admiro, és un paio intel·ligentíssim que tot just acaba de graduar-se amb doble carrera, matemàtiques i ciències de la computació, i ja se l'estan disputant diverses empreses dels Estats Units, entre elles alguna situada a Silicon Valley. Ara ja no sé quan el tornaré a veure.

En una de les extenses xerrades en les que ens submergíem sempre que coincidíem em va explicar el que jo ara recordava: existeix una companyia que està desenvolupant la tecnologia per projectar esdeveniments esportius en directe en una altra instal·lació. Ens entendrem millor amb un exemple; demà el Barça juga a Wembley i imaginem que el Camp Nou disposa d'aquesta tecnologia, mitjançant un sistema de canons de llum capaços de crear hologrames tridimensionals amb volum podríem anar a l'estadi i seguir el partit amb tots els jugadors, pilota i àrbitres plasmats al terreny de joc. Sobre el paper, el sistema serà tan precís i la projecció tan exacte que no ens adonarem de la diferència. Penso en un Camp Nou ple a vessar seguint la final en directe mentre el partit es disputa a milers de quilòmetres de distància; em sembla una idea brillant.

Si el company no anava errat, els drets d'aquest invent ja han estat comprats per un magnat rus que planeja dur-ho a la pràctica per la Copa del Món del 2018 que precisament s'organitzarà al seu país. Fins aleshores paciència i gaudir del futbol com sempre hem fet. La pantalla gegant de demà és a l'Arc de Triomf, esperem que sigui un bon presagi.

Valoració Electoral (II)

2011-05-22T14:48:00.004+02:00

Havent emès el vot que em correspon i fet ús del dret a decidir qui i què vull pel meu poble, aprofito el dia per reflexionar sobre la campanya electoral viscuda a Malgrat. L'objectiu de les línies que segueixen no és el d'influir la decisió de ningú, a aquestes alçades la majoria ja deu haver decidit, sinó que es tracta d'una recapitulació de diverses anotacions mentals que anat emmagatzemant les darreres dues setmanes. Emprant l'estructura utilitzada en un exercici similar de fa uns mesos, intentaré posar ordre a les conclusions extretes dels dos debats organitzats entre els alcaldables de les formacions que presenten llista a la vila. I, fent ús de l'avinentesa, un breu pronòstic per la jornada d'avui.

__________________________________

PSC: 20 anys avalen la batllia de Conxita Campoy al capdavant de l'administració local, aquells que tenen més memòria (o més edat) seran capaços de determinar si la valoració final és positiva o negativa. Per molts altres, com jo mateix, la única manera de fer aquesta valoració, a falta d'altres referents locals, és comparant l'evolució del nostre poble amb els del voltant. En dues dècades s'ha fet molta feina i Malgrat de Mar ha canviat moltíssim; obvietats banals a banda, l'enfocament de l'alcaldessa sempre ha sigut de poble i no sembla que hi hagi gaire interès en canviar, Malgrat es troba a la volta dels 20 mil habitants i pot ser el propi projecte de poble de l'actual batllessa el que l'acabi condemnant en una contraproduent paradoxa. En ambdós debats l'alcaldable socialista s'ha mostrat un pèl més nerviosa que de costum, opinió personal contrastada amb altres convilatans, però mantingué el caràcter incisiu i el discurs habitual dels darrers temps. La llista presenta moltes novetats i algunes de les noves incorporacions no semblen massa convincents, l'eslògan "Per a tothom...Conxita" corrobora el caràcter personalista de la candidatura. No hi ha gaires dubtes que el PSC seguirà sent la força més votada; ara bé, caldrà veure si les fluctuacions de les altres formacions i l'aritmètica final els permet seguir governant quatre anys més, allargant l'actual etapa a 24 anys.

ERC: L'executiva local d'Esquerra enceta un nova etapa coincidint amb l'aparent procés de retrobament intern del partit a nivell nacional. La llista republicana està encapçalada per quatre independents, i si bé es poden trobar avantatges i inconvenients a aquesta decisió, emetent detalls puntuals i adoptant una perspectiva general no crec que digui massa en favor del partit. L'alcaldable, Obdúlia Quatrecases, em va decebre àmpliament en les dues trobades preelectorals entre els aspirants a la batllia. La cap de llista d'Esquerra es va limitar a llegir, literalment, els paràgrafs precuinats a casa evidenciant unes mancances greus en la seva eloqüència. L'exemple més palès el trobem en els torns de rèplica del segon debat en els quals la candidata va continuar llegint en comptes de fer un vertader ús del dret a la refutació. L'únic aspecte positiu recau en el fet que és molt probable que el debat fos seguit per moltes més persones a la ràdio que no pas en directe; i a través de les ones l'excel·lent dicció i pronunciació dels fragments llegits poden haver presentat la candidata com una alcaldable capaç. Serà molt interessant seguir les seves intervencions als propers plens. L'eslògan d'Esquerra de Malgrat, adoptant el lead general del partit, "Sempre hi som", no em sembla gaire encertat. El segon missatge de campanya "Amb tu fem poble" també em resulta un xic vague. Penso que Esquerra es ressentirà del desgast del partit a nivell nacional i pel fet de presentar una llista que presenta forces dubtes. L'escenari més plausible és que permutin posicions amb CiU i s'instal·lin com a tercera força en el consistori malgratenc.

CiU: Neus Serra encapçala la llista de la federació nacionalista a Malgrat de Mar per tercera vegada consecutiva. Seguint el contingut guanyador de l'estratègia dissenyada per David Madí que conduí Artur Mas a la presidència de la Generalitat, la secció local dels nacionalistes també ha abogat amb fortesa pel "canvi", i el motto de campanya és "Junts, podem fer el canvi". L'embranzida de les autonòmiques del desembre pot jugar molt a favor de CiU, i a hores d'ara és l'única formació amb opcions reals d'accedir a l'alcaldia si els vots sumen i s'arriba un acord amb ERC. Els candidats a la llista que aspiren a assolir un seient al consistori són un aliatge dels actuals regidors amb nous reforços que tindran bastant a dir ens els temps venidors. No s'ha deixat de repetir que les vibracions en el si de la federació han estat molt positives durant tota la campanya i fins l'alcaldable, desacreditada en diverses ocasions per el to d'algunes de les seves intervencions en els plens locals, sembla haver canviat el tarannà durant els dos debats i abraçar el positivisme que destil·la el missatge de CiU. Com mencionava anteriorment és molt probable que s'intercanviïn les posicions amb els republicans i s'estableixin com la segona força més votada de Malgrat. Caldrà observar què succeeix un cop finalitzat l'escrutini, que resoldrà la incògnita més important del dia: aconseguirà Neus Serra, com el President Mas, assolir l'objectiu al tercer intent, o les bones vibracions no seran suficients per impedir que els socialistes revalidin el seu mandat? De produir-se aquesta última premissa es preveu que el "canvi" que es volia implementar al poble s'haurà de fer de portes endins i apostar per una renovació important.

ICV: Possiblement la variable més imprevisible del procés electoral d'avui. Al meu parer, l'èxit o el fracàs dels verds de Malgrat dependrà de la fidelització o no del votant de fa quatre anys. La conformació d'una llista d'última hora i d'escasses garanties fou la conseqüència de la renúncia de Josep Maria Lasheras a liderar novament la candidatura ecosocialista. El treball esgotador de l'únic regidor d'Iniciativa ha passat factura i el nou alcaldable és Jordi Medina, qui ja fou regidor de la coalició entre el 1991 i el 1999. La impressió personal recollida en els dos debats fou poc positiva. Tot i posseir la considerable experiència d'haver estat present al consistori durant vuit anys, les seves intervencions estigueren mancades de qualsevol dinamisme i emoció, ensopint el nivell general de la tertúlia cada vegada que prenia la paraula. Va demanar el vot explícitament quan encara no ho podia fer i el públic del Centre li va recriminar. "Ningú pot retallar les teves idees" ha estat l'eslògan de la campanya que ha usat el partit a nivell nacional i la secció local de Malgrat l'ha aprofitat. A títol individual, no acabo de veure del tot clar que sigui el missatge més encertat que la formació podia fer a Malgrat.

PP: Ana Vega renova el compromís d'encapçalar altra volta la llista del Partit Popular de Malgrat de Mar. Conclosa la present legislatura, on ha estat al poder com a única regidora del seu partit gràcies al pacte de govern amb els socialistes malgratencs, mereixen menció especial les contínues incriminacions rebudes des de diversos sectors del poble per la seva gestió des del consistori. Els acusadors han arremès argumentant que en els darrers quatre anys el PP ha esdevingut un soci de govern poc exigent i passiu, i que s'ha convertit en el regidor de facto del PSC que li ha propiciat un escenari polític de majoria absoluta. El futur dels populars a partir d'avui sembla supeditat de nou al fet que la suma dels vots d'ambdós partits sigui suficient per assolir un cop més nou regidors. El lema de campanya, "Centrats en tu", es troba en la línia del "Amb tu fem poble" d'ERC, missatges genèrics sense gaire profunditat. Les intervencions de l'alcaldable del PP als debats foren prou buides de contingut com per entreveure que l'estratègia segueix sent la de recolzar els projectes que pugui dur a terme l'actual alcaldessa.

PxC: Plataforma per Catalunya presenta llista per segona vegada a Malgrat després d'haver obtingut uns discrets 177 vots al 2007. "Primer els de Casa" és el crit de campanya de la candidatura en la que l'empresari local David Comas n'és la cara visible. El principal actiu de l'organització és el rebuig que pugui haver generat l'augment de població immigrant a Malgrat de Mar, i encara que a darrera hi pugui haver un projecte amb idees pel poble, la imatge que desprèn PxC segueix sent la d'un partit xenòfob.

C's: Ciutadans es presenta per primer cop a Malgrat de Mar amb l'alcaldable més jove de la vil·la i dels més joves de tot Catalunya. La manca de recorregut i trajectòria del cap de llista es feren paleses en les intervencions en el debat organitzant pels comerciants locals. Sembla improbable que el missatge que al desembre va revalidar tres escons al Parlament de Catalunya qualli a Malgrat, però podria ser que recollís algun centenar de vots importantíssims de malgratencs descontents amb la gestió del PP a nivell local. "Ciutadans com tu", l'eslògan, em sembla molt més ben trobat que la gran majoria dels esmentats fins ara.

SI: La darrera opció en aquests comicis és Solidaritat Catalana per la Independència, liderada per Antoine Nolla, personatge que ha figurat a diverses llistes locals i que ja encapçalà la candidatura del PI de fa vàries legislatures amb un resultat de 4 vots. No participà en el debat d'alcaldables on si hi acudí el segon de la llista. "Encara no toca?" és el dubte que ha plantejat la formació com a estendard de campanya. Decisió errònia sota el meu punt de vista ja que mai s'haurien d'incloure paraules negatives en un missatge electoral.

Els candidats a l'alcaldia de Malgrat de Mar davant de l'ajuntament.

Free Riders Polítics

2011-05-13T20:50:00.000+02:00

Vaig començar a desgranar les reflexions sobre els free riders en un article recent en el qual vaig intentar descriure'n la naturalesa i explicar les implicacions que aquests peculiars agents econòmics tenen en la societat. L'enfoc era estrictament econòmic, però a l'últim paràgraf ja mencionava que aquest fenomen no era exclusiu d'un àmbit sinó que es trasllada a altres disciplines igualment interessants, com és el cas de la política.

M'hi va fer pensar, en primera instància, un passatge llegit en un bloc personal, on hi deia "penso que la nostra missió [la de Solidaritat Catalana] no és pas liderar el procés sinó empènyer CiU cap a la independència." Va ser llavors quan vaig entendre que tant Reagrupament, inicialment, com Solidaritat Catalana més endavant, o la candidatura encapçalada per Jordi Portabella, Unitat per Barcelona, són la resposta a l'excés de free riders. Es tracta del mecanisme que ofereix la democràcia per combatre aquests agents socials convertits en polissons polítics.

Sobre el paper, quan més recolzament obté un partit més polissons hi ha entre els seus simpatitzants; el raonament és ben fàcil d'entendre. L'aglutanació d'una massa social amb posicionaments polítics diferents fa que el partit hagi d'emprendre estratègies compartides per la majoria de l'organització i no pas plantejaments minoritaris. Arrel d'aquesta premissa els simpatitzants del partit en qüestió, si bé oferiren el seu vot a l'hora dels comicis, no mouran un dit quan es tracti de recolzar qualsevol proclama prou específica com perquè no s'hi sentin identificats.

Usem Esquerra Republicana de Catalunya com a exemple. A grans trets, el "mercat social" dels republicans va de l'esquerra fins al centre moderat en l'eix ideològic, i del sobiranisme intel·lectual fins a l'independentisme radical en l'eix nacional. Tots recordarem l'inici de la legislatura en la qual la cúpula d'ERC decidí premiar l'eix ideològic per davant de l'eix nacional tot conformant el primer tripartit. Una bona part dels simpatitzants d'Esquerra, els més extremistes en la qüestió del sobiranisme, no es veié reflectit en l'estratègia traçada i es convertiren en free riders del partit.

X: Eix Ideològic. 0=Extrema Esquerra, 10=Extrema Dreta.

Y: Eix Nacional. 0=Unionisme radical, 10=Independentisme Radical.

Quan això succeeix ens trobem amb dues possibles reaccions, la primera, que els nous polissons es resignin i acceptin el seu paper minoritari dins de l'estructura del partit; la segona, que els nous polissons no acceptin el paper minoritari i cerquin alternatives per deixar de ser-ho i per assolir els seus objectius polítics. No és complicat comprendre, com arrel d'aquest segon comportament aparegueren, amb més o menys encert, primer Reagrupament i més endavant Solidaritat Catalana.

Podem afirmar que en l'exercici de determinar el pla d'actuació política, cada partit hauria d'analitzar quina opció ofereix un nombre potencial de polissons més baix, o mirar de compensar possibles free riders amb iniciatives per satisfer votants de diferents espectres en el marc ideològic. Una aprehensió errònia pot tenir conseqüències dràstiques, com hem vist en el cas d'ERC, corroborant el determinant paper que tenen aquests agents socials també en matèria política.

Festival de la Carn

2011-05-03T16:55:00.000+02:00

Escric aquestes línies de tirada, sense parar-me a pensar massa en les paraules emprades o la millor estructura sintàctica per cada oració. No estic segur que la paraula més precisa per definir la sensació d'aquest matí sigui enuig; més aviat es tractaria de disgust, o fins i tot vergonya.

Una de les coses bones de tornar a casa cada quatre o cinc mesos és que t'adones dels canvis de manera molt brusca i evident. Fa uns anys, quan feia la ruta Malgrat-Girona per anar a l'escola cada dia, passava per alt alguns dels detalls que avui he observat després d'enfilar N-II amunt fins a la ciutat. En poc més de 10 quilòmetres, sortint de Tordera fins al circuit de Sils, per ser més exactes, he comptat almenys 14 "dones de la carretera", eufemisme que emprava la vigilant del bus de l'escola per satisfer la curiositat dels més petits.

La imatge que transmet topar-se amb una d'aquestes senyoretes, extremadament lleugeres de roba, a cada revolt és pèssima. Sí, és clar, si són allà és perquè existeix la demanda del servei i els és rendible fer-hi negoci; però penso en els centenars de milers de turistes que transiten la N-II cada estiu per arribar a la Costa Brava i m'esgarrifa només pensar que la primera impressió que rebin siguin totes aquestes dones ensenyant cuixa.

Realment som això? És aquesta la imatge que volem transmetre tant a la gent de fora com als que viuen aquí? Si de debò es tracta d'una activitat econòmica consolidada, regularitzem-la. O al contrari; si creiem que el cost de les externalitats negatives d'aquesta activitat supera el benefici que se'n pugui treure, mà dura i eliminem de les carreteres catalanes aquest festival de la carn i la seda.

D'altra banda, avui també he fet esment en un detall que m'ha cridat l'atenció i no precisament pels canvis que ha sofert durant els darrers mesos, o anys. L'autovia d'entrada a Girona segueix encallada en la mateixa fase que quan anava cada dia a l'escola. Ha estat lamentable corroborar com en vuit anys s'han construït uns set quilòmetres d'autovia; però això ja és un altre tema.

Free Riders

2011-04-27T19:06:00.003+02:00

El concepte dels free riders és molt interessant i ajuda a comprendre perquè algunes iniciatives socials tenen tanta empenta i d'altres mai s'acaben materialitzant tot i comptar amb un ampli suport de la societat. Avui, però, observarem la vessant més estrictament econòmica.

Per definició un free rider, un polissó en català, és aquell que no paga part o la totalitat d'un producte o servei, especialment béns públics. El problema apareix quan el nombre de polissons és prou alt per minar la rendibilitat del subministrament d'un servei específic. Això és, la producció d'un bé o servei no arriba a cobrir costos, o al punt mort, degut a l'elevat nombre de gent que no paga la totalitat del producte.

Un cas fàcil d'entendre el constitueixen tots els polissons que no paguen el bitllet de tren. Un altre exemple, que serveix per justificar perquè l'administració ha de regular l'ús i consum de béns públics, s'explica fent servir d'exemple la celebració d'un festival de focs artificials:

El senyor Lluís, enamorat del seu poble, Vilabona, va decidir organitzar un castell de focs artificials al tancat de la seva granja perquè tots els seus convilatans poguessin gaudir. El primer any el senyor Lluís va demanar cinc euros a cada veí per entrar a la finca i perquè l'espectacle fos impressionant. L'esdeveniment fou un èxit tan rotund que l'any següent tornà a repetir l'experiència. Un cop establert l'espectacle de forma anual, corregué la veu i a la següent edició començaren a arribar veïns d'altres localitats. Aquests nous espectadors no coneixien el senyor Lluís personalment i decidiren seguir els focs des de la Plaça de l'Església, molt a prop de la finca de l'amfitrió. Tot i així l'experiència fou igualment espectacular. Aviat, molts vilabons imitaren els habitants d'altres pobles i mentre la plaça seguia aglutinant més gent la finca quedava cada cop més buida. Alhora, l'espectacularitat dels focs artificials baixava dràsticament doncs el senyor Lluís no tenia els diners per pagar els millors petards i coets. No passaren gaires anys més que el festival de llum, color i so ja havia perdut tot l'interés; aquells veïns d'altres pobles ja feia anys que no se'ls veia i la gran majoria de vilabons seguia l'espectacle a plaça. Aquell fou el darrer any que Vilabona celebrà un castell de focs artificials.

Aquest relat serveix per entendre el problema dels béns públics, que definim com aquells béns que no són d'ús exclusiu, és a dir, aquells que tu pots consumir per molt que jo també l'estigui consumint. Alguns béns públics són: l'aigua, l'aire, l'energia solar, l'exèrcit, els focs artificials, com hem vist a la història del senyor Lluís, o la llengua, com ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Hem pogut analitzar l'impacte que els polissons poden tenir en l'economia i les conseqüències que se'n deriven. Així mateix, el problema dels free riders no només afecta a l'apartat econòmic sinó que també tenen implicacions molt importants en altres àmbits com el polític. D'això en parlarem un altre dia.

_________________________________

Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.

Fer Balanç

2011-04-20T18:50:00.018+02:00

Crec que ha arribat el moment de mirar enrere. Un cop havent jugat el darrer partit amb la samarreta dels Eagles de la Universitat de Winthrop es tanca un cicle personal de 16 anys. Dubto que torni a vestir-me de curt, en l'argot futbolístic, durant una bona temporada però encara és massa aviat per penjar les botes de manera definitiva.

Els primers xuts i les primeres passades que mai vaig fer foren a l'antic camp de terra del CE Malgrat, ara l'equip del poble ja disposa d'unes instal.lacions més adients per a la pràctica del futbol i no la relíquia pedregosa en què s'havia convertit el camp a nivell comarcal. Durant aquests primers anys, tots els partits es disputaven als camps de futbol 7 de la Muntanyeta de Calella. D'aquella època recordo molts gols i moltes alegries, i que l'Arenys de Mar sempre guanyava la lliga gràcies a un tal Cesc, potser n'heu sentit a parlar.

Superada l'etapa de prebenjamins i finalment entrant en el aleshores vast món del futbol 11, els gols van seguir arribant però les alegries no es repetien amb tanta freqüència. Com que a Malgrat no hi havien tants nanos que li fotien cosses a la pilota només hi havia un equip benjamí, un aleví, etc. La temporada que jo era de primer any arrasàvem; de fet, avui encara puc recitar l'alineació de memòria d'aquell equipàs. La temporada de segon any competíem amb al Santvicentí per no acabar últims a la lliga. Entenent que una altra temporada d'aquesta mena podria un nou calvari, fou hora de fer un pas endavant, així com van fer molts altres companys d'equip.

La UE Vic fou la primera aventura fora del poble i no va acabar de rutllar. La meva temporada com a aleví de segon any va ser molt dolenta. Era la primera vegada que jugava a la màxima categoria, no estic segur que encara s'anomeni "Preferent", i també el primer cop que jugava contra el Barça, Espanyol, Fundació Martorell, Damm, i la resta d'equips potents del futbol base de la província de Barcelona. Ara m'adono que mentalment no era gaire fort i no tenia la determinació que em feia falta per jugar a aquell nivell.

Després d'aquest any d'impàs vaig tornar al Maresme, aquest cop per jugar al CE Mataró. Allà hi vaig passar tres anys més on em vaig retrobar amb la il.lusió de jugar a futbol. Aquell estiu però, un cop acabada l'etapa a Vic i el període escolar, només tenia al cap deixar el futbol pel tenis. A casa no van trigar gaire a treure'm la tonteria de les orelles i deixar-me clar que allò no era una opció. Dels primers anys al Mataró recordo un torneig de Setmana Santa a Rimini i les participacions al torneig del MIC, on anecdòticament vam haver de jugar contra l'Atlètic de Madrid dos anys seguits. Un altre any a preferent on no vam tenir gaire sort i dos anys a divisions inferiors on, per sobre de tot, m'ho vaig passar molt bé.

L'any de cadet de segon any l'equip jugava a Divisió d'Honor, la màxima categoria d'aquella edat, però una visita a casa de l'entrenador del cadet A del Vilobí CF, que també era de Malgrat ens va convèncer per canviar d'aires. Encara recordo aquella temporada com la que millor vaig jugar a futbol, especialment la segona volta on vaig començar a entrar a l'equip titular amb més assiduïtat. En aquell equip hi havia molt de talent, el Barça va venir a buscar un parell de jugadors, i un d'ells és ara habitual a l'onze inicial del Màlaga. A final de temporada el club va desaparèixer per fusionar-se amb la Girona FC. La següent pretemporada hi havia més de 50 nois per conformar un equip, i tot i que vaig prendre part dels entrenaments de juliol i principis d'agost, físicament sempre m'ha costat molt agafar el ritme i no estava preparat per competir. El dia va arribar i em van comunicar que no comptaven amb mi.

Aquest fou el segon període de desafecció total amb el futbol. Pocs dies després d'abandonar la disciplina gironina, vaig rebre una trucada d'un dels millors entrenadors que mai he tingut per tornar al Mataró, però jo estava molt decebut i només pensava en tornar a passar-m'ho bé. Per això vaig decidir anar al Blanes, on em vaig retrobar amb molts dels companys d'equip amb qui havia compartit vestidor anys enrere al rovellat estadi del Malgrat. L'etapa al Blanes va passar sense pena ni glòria, uns resultats discrets i un entrenador tocat de l'ala que ens va acusar de no esforçar-nos per perjudicar-lo i que el fotessin al carrer. D'altra banda, eren bons temps al Blanes, el senyor Tarradellas, propietari de la famosa immobiliària que esponsoritzava a l'Espanyol, patrocinava l'equip i les categories inferiors. El primer equip del club va experimentar dos ascensos consecutius i acaparava les notícies dins del mundillo del futbol català. En qualsevol cas, el tècnic sonat va aconseguir que acabés avorrint el futbol fins a un extrem impensable, abans del pont de Setmana Santa ja havia demanat la baixa i tornava al Mataró per acabar la lliga i completar la següent temporada, 2005-06.

Una altra temporada amb més pena que glòria. El fet que no en recordi cap partit en especial, ni cap detall específic és un indicador prou clar de la irrellevància d'aquella campanya. En aquests últims anys d'adolescència és quan de debò comences a fer-te creus que el futbol mai serà res més que un passatemps, una excusa per mantenir-te en forma i passar una bona estona. Per sort a casa sempre tingueren clares les prioritats, jo les transposava a conveniència, però mai vaig deixar de tirar endavant els estudis. Aquell mateix any arribava la fi del batxillerat, les visites als campus universitaris, la selectivitat i aquesta angoixa de plantar-te al bell mig de la primera cruïlla important de la vida. Em va sorprendre la relativitat que prenien altres qüestions quan em vaig haver d'enfrontar amb una situació vertaderament important com aquesta. Quin és el següent pas? Què vull fer amb la meva vida?

Tanmateix, la sort em va presentar un gir inesperat i va oferir-me una oportunitat única. Uns amics de la família em van permetre posar-me en contacte amb la Universitat de Winthrop, ens van recomanar que sol.licités una beca per jugar a futbol allà. Establerta la correspondència amb l'entrenador de l'equip de futbol de la universitat, tot va ser enviar una gravació on hi apareixia jo mateix jugant un partit amb el Mataró i fent quatre malabarismes amb la pilota. La meva sol.licitud fou acceptada i després de molts, moltíssims, formularis, paperassa, tràmits burocràtics, un viatge a l'estranger per recollir el visat pel passaport i alguna que altra bronca a casa perquè se'ns acabava el temps, el 15 d'Agost del 2006 arribava a Winthrop University, situada al poble de Rock Hill, Carolina del Sud.

L'adaptació al soccer em va costar bastant. La federació d'esport interuniversitari, la NCAA, només permet competir als estudiants durant quatre anys per evitar que les universitats retinguin els millors esportistes durant masses anys mentre es treuen la carrera. Observant el meu evident desencaixament inicial, el soccer es basa molt més en l'aspecte físic que no pas tècnic, l'entrenador em va proposar que no competís la primera temporada i així podria jugar del segon al cinquè any de carrera. Recordo la frustració d'aquell primer any, d'entrenar i entrenar i no poder jugar ni un minut, però amb el temps aquesta paciència es veié recompensada. A partir del segon any acadèmic vaig entrar a l'onze de manera més o menys regular, i ja els darrers tres anys vaig ser un fix a l'alineació perdent-me només el penúltim partit de la darrera temporada per acumulació de targetes. Entremig un munt d'anècdotes. En el transcurs d'aquell primer any sense partits vaig tenir la meva primera experiència amb les peses, i en cosa de mesos vaig passar dels 65 quilos als 72. L'any sabàtic em va servir per posar al nivell físic dels meus companys i aprendre de jugadors amb molt de talent que tenia l'equip: Dos internacionals per Uganda, un internacional sub-20 per Canadà i altres molt bons jugadors. D'aquell equip, dos jugadors han arribat a la MLS i uns altres quatre a la USL, que podríem considerar la segona categoria americana. El tercer any, segon any de competició, em vaig trencar el primer ós de la meva vida. Saltant per guanyar un pilota aèria, vaig perdre l'equilibri i la mà va quedar esclafada sota el pes del meu cos. El tercer metacarpià de la mà dreta va patir una fractura total molt neta. El guix me'l van treure dos mesos tard, un dia després de l'últim partit d'aquella temporada. Mentre entrenava, guanyava pes, i em trencava algun os seguia anant a classe, i les coses anaven força bé. Vaig graduar-me el maig del 2010 i encara em quedava un any d'elegibilitat per poder competir, cosa que em va permetre mantenir la beca de futbol, seguir formant part de l'equip i començar el Màster a Winthrop.

Aquests quatre anys amb els Eagles han estat replets d'alegries: a nivell col.lectiu, tres lligues i els seus consegüents anells; a nivell personal, diversos guardons com All-Freshman Team (millors jugadors de primer any), dues vegades Player of the Week de la Conferència, una vegada National Team of the Week (millor equip de la setmana a tot Estats Units), i MVP dels Playoffs de la Conferència la temporada 2009. A més a més, a la seva pàgina personal, l'entrenador em va afegir fa uns mesos a la llista de millors jugadors que ha tingut en els seus 35 anys d'ofici.

Ara el futbol s'ha acabat i, honestament, és una sensació complicada de pair. Després de tants anys hom té la sensació que s'ha de redescobrir el món, trobar altres maneres de fer exercici. Són molt pocs els que acaben guanyant-se la vida fotent-li cosses a la pilota, ja que al final només tracta d'això. Aquests mesos transcorreguts des del darrer partit oficial m'ofereixen una perspectiva que fins fa poc no ataüllava, i puc afirmar que malgrat el futbol mai em durà glòria ni fama sí que ha estat i serà un factor determinant perquè el dia de demà sigui una persona competent i aspiri a tenir èxit en el meu àmbit professional. El futbol em va permetre anar a la universitat a l'estranger i viure un munt d'experiències que d'altra banda no hagués viscut mai; és probable que mai firmi cap contracte professional, però crec que puc estar orgullós de fins on he arribat.

Per què no nosaltres?

2011-04-13T18:20:00.005+02:00

Els diaris esportius de la meseta anunciaven fa uns dies que el Japó no participaria a la Copa Amèrica, a disputar-se el proper mes de juliol, per culpa del desastrós terratrèmol que afectà l'arxipèlag nipó. A la mateixa notícia s'incloïa l'alternativa que fos la vigent campiona del món qui ocupés el buit deixat pel país asiàtic. Es deia que Villar i les altes esferes de la Federació Espanyola de Futbol s'ho estaven plantejant.

Avui ja s'ha publicat que la idea ha quedat descartada i Espanya no participarà a l'edició d'enguany de la Copa Amèrica. La Confederació Sud-americana de Futbol, l'organisme encarregat de l'organització de la competició, confia en què uns dels països centreamericans accepti prendre part en el torneig, i de fet sembla que Costa Rica és el combinat amb més opcions de fer-ho.

Més a prop de casa, el passat dilluns es celebrava la primera Junta Directiva després del nomenament d'Andreu Subies com a President de la Federació Catalana de Futbol. El nou president formalitzava les seves intencions el passat mes de febrer mitjançant aquest vídeo. Una de les poques coses que esmenta en el breu clip de 46 segons és que intentarà "parlar amb tothom perquè qualsevol suggerencia i inquietud sigui nostra i portar-la cap al futur".

Ras i curt, President Subies, més enllà de l'ambiciós objectiu d'"intentar parlar amb la gent", perquè la nova junta no proposa a la CONMEBOL que sigui Catalunya qui ocupi el lloc de Japó a la Copa Amèrica? Segur; sortiran els de sempre a dir que és una bajanada i que de cap de manera, que ni hablar, i que no i prou. Però no crec que es tracti d'una idea tan ridícula, de fet Catalunya ja ha guanyat la Copa Amèrica en la disciplina d'hoquei sobre patins. El "no" ja el tenim, intentem aprofitar aquesta oportunitat.

Estirem Fort

2011-04-07T02:30:00.003+02:00

Es poden fer servir tants matisos com es vulgui, descontextualitzar declaracions fins al límit de la imaginació manipuladora o buscar totes les justificacions possibles a batalles perdudes temps ençà, i encara serà evident que el procés és imparable, malgrat el titànic esforç . Almenys la sensació que es percep des de milers de quilòmetres de distància no ofereix gaires dubtes, si els mitjans de comunicació funcionessin com el Twitter, "independència" seria trending topic; cada dia.

El concepte, que fa pocs anys era encara tabú, va començar a perdre la vergonya amb el decaïment del pujolisme institucional, per bé que el pujolisme com a moviment social transversal encara segueix sent el mirall de molts catalans, i la idea d'una possible secessió ja es tracta com una realitat diària. Només cal seguir les valoracions que n'apareixen al respecte provinents de tots els àmbits socials i els espectres polítics.

M'és impossible comparar la situació que es vivia a Catalunya durant la transició amb l'actual perquè encara em quedava més d'una dècada per conèixer el món, però un dels referents culturals més recurrents d'aquella època s'esdevé altra volta ben actual. Si tu l'estires fort per aquí, jo l'estiro fort per allà. Ahir els presidents Mas i Pujol votaven "Sí" a la consulta sobiranista, Laporta els criticava per fer-ho d'amagat i Herrera no ho feia per la manca de l'opció federalista; avui Vila d'Abadal apostava obertament per la independència en un article als mèdia, i demà qui sap si TeleMadrid debatrà les evidències inapel·lables que demostren que una Catalunya lliure s'enfonsaria en la llacor.

Estem en un punt en què, per bé o per malament, cada dia tenim la qüestió nacional sobre la taula. I no hi ha dubte que això és bo, molt bo. Fins i tot l'atzucac polític català, aquest concepte tan emprat els últims mesos, deixa de ser un cul-de-sac infranquejable per convertir-se en un obstacle imaginari creat per la prudència col.lectiva catalana heretada L'eix nacional acapara portades i el debat indetitari ha centrat una postura reservada als extrems. Ja no hi ha volta enrere, segur que tomba.

Política Experimental

2011-03-31T16:43:00.014+02:00

Des de la seva consolidació com a forma de govern a l'est d'Europa i als Estats Units, la democràcia ha esdevingut la solució que ofereix Occident a tots els països que encara no l'han abraçat. Ho vam poder constatar a Iraq i Afganistàn ara fa uns anys, i l'episodi es repeteix a Egipte, derrocat Mubarak, i no hi ha dubte que ho farà a Líbia quan Gadaffi plegui. I doncs, quin és el problema; no era precisament la democràcia el menys dolent de tots els sistemes de govern proposats fins a dia d'avui?

Sí. La resposta encara segueix sent vigent i totalment vàlida. Ara bé, això no vol dir que haguem de deixar d'investigar per descobrir alternatives que converteixin la democracia en obsolescent. Ja d'entrada, tots reconeixem que no és un sistema perfecte al categoritzar-lo com el "menys dolent" dels sistemes. Llavors no ens hauria de semblar cap bestiesa que eventualment es descobrís una nova manera d'organitzar-se en societat.

Si analitzem les tares del sistema, les imperfeccions d'arrel de la democràcia, arribarem a la conclusió que el principal obstacle són simplement les persones, ja sigui en qualsevol de les formes de l'economia planificada o de mercat. El nostre mecanisme menys dolent es caracteritza per seleccionar una elit poderosa que determina les tres qüestions elementals de qualsevol sistema social: la balança en el binomi seguretat-llibertat, la línia que delimita la intervenció pública i el sector privat, i la redistribució de la riquesa. Tres àmbits que sotmesos a diferents ideologies varien en funció del color del govern de torn, l'elit elegida abans esmentada. Aquesta aristocràcia burocràtica, lluny de ser perfecte, mostra contínuament febleses provocades per errades i falles dels que manen, i no crec que això ens hauria d'estranyar tant perquè encara falta que existeixi una persona que mai no cometi errors. També és cert que en esferes de poder elevades és de rebut exigir una certa capacitat per prendre decisions encertades major a la mitja de la societat, en general, les errades d'un cap d'estat tenen un impacte més gran que les que puguin fer un jutge, un professor, o un manobre.

Aleshores, quina és la solució per millorar el sistema? Algunes alternatives han aparegut en el decurs dels anys, sempre amb la intenció de reduir el marge d'error d'aquells que prenen les decisions. La tecnocràcia n'és un exemple clar; una forma de govern en la qual els especialistes de cada àrea accedeixen a posicions de poder públiques d'acord amb els mèrits obtinguts al llarg de la carrera professional. Es pressumible que introduint els especialistes més preparats el marge d'error disminueixi considerablement. D'altra banda, però, no defugim el principal problema, seguim apostant tots els nostres afanys en allò que perverteix el sistema: les persones. Qui ens garanteix que els tecnòcrates no caiguin en els mateixos paranys que els actuals representats polítics, o fins i tot en d'altres ben diferents inimaginables avui dia ?

Retornem a la pregunta que obria el paràgraf anterior. De fet, la solució és massa senzilla per no fer-hi esment de forma immediata. Descobert el principal punt feble del sistema, només cal que ens en desfem. Eliminem l'acumulació de poder de les persones, que han demostrat que tenen tendència a errar sovint, i posem el poder en mans d'un recurs pràcticament infal·lible: la tecnologia informàtica.

En aquest nou sistema de l'era digital una super-computadora central serà capaç de determinar les accions que cal emprendre, cal recordar que d'aquí dues o tres dècades una sola màquina tindrà més capacitat de processament que tota la humanitat junta. Una base de dades monstruosament gran li permetrà al sistema informàtic identificar on ens fan falta escoles, metges, carreteres o policies. A la vegada, un ordinador instal·lat a tots els habitatges permetrà als ciutadans votar de forma instantània, a través d'un procés segur, totes les qüestions plantejades per un Senat que romandrà com la darrera cambra política amb participació directa de persones. Aquestes sí que hauran de ser elegides com fins ara, però amb la comoditat de poder-ho fer des de casa.

És evident que un sistema com aquest tindrà d'entrada molts més detractors que no pas simpatitzants, la idea de manllevar el poder de les persones per posar-lo en mans d'una simple maquinota ens sona a bestiesa. Ben mirat, també sona a bestiesa que observant els canvis que estan implementant tots els avenços tecnològics en molts àmbits de la vida de les persones, la política se'n quedi al marge i seguim usant un sistema desenvolupat fa mil·lennis a l'Antiga Grècia. En aquest nou sistema el kratos seguirà en mans del dêmos, però la transició de la voluntat popular al poder executiu no haurà de passar pel filtre de la imperfecció humana. És qüestió de temps que els ideòlegs tracin les bases d'un nou sistema de govern basat en la tecnologia, només caldrà veure quan tardem tots en entendre que encara existeix un sistema menys dolent que el menys dolent dels sistemes actuals.

____________________________

Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.

Que què tenim?

2011-03-16T00:45:00.011+01:00

Navegant per la xarxa, amb la intenció d'enllestir un tediós exercici de màrqueting sobre brand recognition en el sector de l'automòbil, arribo a la web d"Infiniti, la branca de luxe de la casa Nissan. La pàgina és elegant, interactiva, provoca una reacció satisfactòria al consumidor, i un munt d'altres coses de les que en faig esment a la llibreta.

Segueixo amb l'escorcoll del portal fins que em topo amb un interessant test on s'ofereix la possibilitat de descobrir quin és l'Infiniti que s'ajusta més a tu d'acord amb la teva personalitat. Es tracta d'un exercici de recerca psicogràfica, per posar-ho en termes tècnics. Supero les primeres preguntes bo i adonant-me que en una tarda lliure de dissabte la meva preferència és córrer 5km. abans d'anar al museu, o que per a mi té més importància veure món i viatjar que construir la casa dels meus somnis, entre altres coses.

Finalment, la darrera interrogació demana que escullis entre 5 destinacions on t'agradaria viatjar: Barcelona, Las Vegas, Montreal, Tokio, o Zurich. Cada ciutat amb una icona que les caracteritza. I aquí em vaig aturar. Per poc que ens agradi, i per molt que ens pensem que som això o allò, som com ens projectem a l'exterior. Som com ens veuen des de fora, i som la imatge que desprenem més enllà de les nostres fronteres. En acabat, el brand recognition de Barcelona, aquest concepte que abans mencionava, és això:

Aquestes troballes, així tan de sobte, xoquen i són emprenyadores; però valen la pena per fer un valuós exercici d'autocrítica i adonar-se que encara tenim molta feina a fer. Però hi arribarem.

Prioritats

2011-03-10T17:35:00.004+01:00

A l'inici de l'actual recessió fou recurrent evocar episodis passats que també dugueren al desastre econòmic. Un dels successos més emprats resultà ser el crac del Dow Jones del 1929. El cert és que el daltabaix borsari del mercat de valors nord-americà té molts punts en comú amb la nostra crisi: especulació que inflà preus i creà una inflació elevada; inversors que cregueren que el mercat podia mantenir aquest nivell de preus i seguiren invertint, endeutant-se; i davallada del valor dels immobles, que havien començat a decréixer pocs anys abans. Eren èpoques de prosperitat i bonança. Us sona?

Encara avui aquest període és motiu d'anàlisi a les aules de finances i inversions d'universitats d'arreu. La Gran Depressió, que durà una dècada, any amunt any avall, en fou la conseqüència directa. Dins d'aquest interval, l'any amb l'impacte social més elevat fou el 1932, en els tres anys anteriors el nombre de parats va augmentar un 607%, moment en què l'atur nord-americà registrà un màxim històric encara vigent, 21,7% (altres fonts diuen fins a un 25%).

A Espanya no és cap secret que les coses no van gaire bé; de fet, podríem dir que estem pagant els plats de la gestió nefasta d'una crisi anunciada. Si entrem al web de l'Institut Nacional d'Estadística veurem que l'atur pel quart trimestre del 2010 és del 20,33%. I les previsions per aquest any no són gaire bones.

Analitzant les dades amb més profunditat descobrim que un 14% de la població espanyola assegura haver tingut dificultats per proveir-se de menjar durant el darrer any, que tenim la tassa d'atur més elevada d'Europa de llarg, i que els nostres estudiants treuen pitjors resultats acadèmics en comparació amb la majoria de països desenvolupats(*); mentrestant, nosaltres seguim preocupats amb allò que vertaderament ens preocupa.

Fent servir la interessant gràfica que calcula la "Felicitat Nacional Bruta" (Gross National Happiness), desenvolupada per Facebook a partir dels comentaris generats pels seus milions d'usuaris, ens adonem que l'augment de felicitat més radical de l'any passat, sense comptar Nadal, Any Nou i Sant Valentí, es produeix el 10 de Juliol quan Espanya conquereix el món de la pilota; d'altra banda, la davallada més important es produeix el 27 de Novembre, curiosament quan el Barça li clavà la maneta al Madrid. Entre tanta misèria, almenys formem part d'un estat que té ben clares les prioritats.

(*) Dades recopilades del blog Llibertat d'en Salvador Garcia-Ruiz.

_________________________________

També podeu llegir aquest article publicat al Diari Maresme aquí.

Estratègies Municipalistes

2011-03-05T18:46:00.003+01:00

Desconcert és el substantiu més precís per definir la meva reacció al assabentar-me de la notícia. El pilar més mediàtic de Solidaritat Catalana per la Independència abandona la coalició per als propers comicis locals i s'apropa a Esquerra en una estranya estratègia municipalista.

Des de la seva etapa com a màxim executiu blaugrana que Laporta em transmet una especial simpatia; la claredat del missatge, el determinisme desacomplexat. El fet que des de l'estranger se l'ataqués amb rigorosa freqüència i que des d'aquí molts el titllessin de no "apte" per la política, especialment els responsables d'envestir un president mediocre, també ajudà a crear aquesta imatge en la qual molts catalans es sentiren identificats. El resultat prou clar, quatre diputats i el parlament aviat debatrà sobre la independència de la nació.

Dit això, no entenc la seva darrera paradinya política, i tot que ja n'ha fet unes quantes, amb més o menys gràcia, amb millor o pitjor resultat, se n'ha acabat sortint. Els més crítics li segueixen qüestionant aquesta aura messiànica que destil.la, aquesta transcendència nacional que s'imposa. Crec que fa massa temps que Catalunya i Espanya estan impregnades de líders de pa sucat amb oli, que ho són anomenats per posició i no per mèrits, i quan apareix un personatge que no encaixa amb el motlle preestablert salten les alarmes a Can Statu Quo.

Sigui com sigui, haurem d'esperar un parell de mesos per descobrir si el darrer moviment és una simple tafarra personalista o d'una estratègia efectiva per bastir l'assoliment de la plena sobirania des de la capital de la país. De moment, fidel al seu estil, en una entrevista a l'Avui, qui sap si otorgant-se excessiva responsabilitat, Laporta ja ha anunciat que "en els propers dies, per tant, decidiré què és el millor per a tothom."

_________________________________________

Article publicat al Diari Maresme, accediu-hi fent clic aquí.

Tocar Sostre

2011-02-25T21:22:00.002+01:00

Quan els homes encara no ho eren i es desplaçaven a quatre grapes d'aquí a allà, totes les accions que emprenien estaven enfocades a un objectiu comú; la perpetuació de l'espècie. No és estrany, doncs, que aquesta especialització tan concreta aviat proveís els seus fruits. De les quatre potes a les dues cames, de la branca a la corbata; entremig, el foc, la roda, el vapor, l'àtom, la lluna i el facebook.

Si n'interioritzem la vertadera essència, l'origen de les nostres motivacions, la gènesi de la sinapsi, també els contemporanis enfoquem gran part dels nostres esforços a la mateixa causa. Des de rentar-nos les dents dos o, preferiblement, tres cops al dia; destriar la parella genèticament més apta, escollir una opció política o posar-nos el cinturó al cotxe, la meta és la mateixa. Així com uns vingueren, uns seguiran. Hauria de ser de rebut col·laborar en aquesta magnànima empresa col·lectiva i, de fet, la societat ja ha implementat mecanismes per què així sigui. Llars d'infants, escoles i universitats per a futurs col·laboradors; casals d'avis i hospitals per aquells que ja no poden col·laborar més; presons i reformatoris per aquells que simplement no volen col·laborar. Les normes i pautes de conducta varien però el marc i les condicions generals sempre han romàs entre els mateixos paràmetres.

El problema de veres sorgeix amb el conformisme, quan ens pensem que ho tenim tot fet i que som el que tots els que vingueren abans haurien volgut ser. Aquesta suficiència postmoderna, el luxe del temps malversat en activitats innòcues, en passatemps improductius; aquesta felicitat tan poc exigent, instigada pel subsidi intel·lectual -"no et preocupis, ja pensarem per tu". I clar, les conseqüències són inevitables, si certes tendències i comportaments es mantenen constants la propera generació serà la primera de la història amb una esperança de vida inferior a la dels pares.

Tard o d'hora haurem de retre comptes. Com t'ho has empescat per assimilar els conceptes dats, fornir-los i transmetre'ls? Què has fet per millorar l'espai vital dels que t'envolten? No es tracta de jutjar ningú, sinó que cadascú es jutgi a ell mateix. I per moltes distorsions que ens n'allunyin l'objectiu segueix sent el mateix i sempre hi som a temps. Surt al carrer, i col·labora.

____________________________________

També podeu trobar aquest article al Diari Maresme fent clic aquí.

Conflictes Domèstics

2011-02-22T20:45:00.008+01:00

S'han guanyat masses batalles als Estats Units perquè arribem els estudiants internacionals de torn i ens permetem segons quines concessions. El petit incident es generà durant la celebració de l'any nou asiàtic al campus; tot i que fou el dia 3 de febrer nosaltres férem el festival el passat dimecres 16, un acte que precisament em va tocar a mi organitzar.

Es el torn de Hang-Ying, "Lia" de nom americà, que puja a l'escenari i explica que ella és de Taiwan i que tocarà un seguit de peces breus al teclat, tradicionals del seu poble. També comenta que és molt feliç per poder compartir part de la cultura del seu país amb la resta d'estudiants de la Universitat. Lia toca, ho fa molt bé, tothom aplaudeix.

A l'endemà, de nou a l'oficina, i sense haver de pensar en el festival per primera vegada en diverses setmanes, entra la Lia somiquejant entre commocionada i espantada. Consternat, pregunto què li ha passat i em confessa que té problemes. Poques hores després d'haver finalitzat l'esdeveniment un dels estudiants xinesos va actualitzar el seu estatus al facebook degradant amb sornegueria el fet que ella es consideri de Taiwan. Ben aviat no pocs dels altres 57 xinesos que hi ha al campus van "agradar" el comentari.

Essent la única taiwanesa a la universitat, diu, entre singlots, que les fins aleshores amigues seves xineses ara la ignoren i que té por que la resta d'amics li facin boicot. No és gaire complicat entendre com immediatament vaig sentir una certa complicitat i empatia amb la seva situació. En això de veïns inhòspits també n'hem fet carrera.

La situació fou tallada de soca-rel, i un parell de trucades entre la Directora del Centre Internacional i el Vicepresident d'Afers Estudiantils, provocaren una immediata excusació pública. Personalment, em quedo amb el detall de la reacció dels estudiants xinesos, com ovelles a donar suport a la ideologia institucional, sense cap tipus de reflexió, sense cap mena de personalitat; sense ni tan sols pensar quin és el fonament del seu posicionament més enllà de ser el que els van ensenyar a l'escola. En un país on, com ja he comentat altres vegades, els ciutadans són mers peons del poder, diu molt que tots els estudiants que tenim aquí s'especialitzin en comptabilitat i en no cap altra cosa.

Revolució 2.0

2011-02-12T17:35:00.003+01:00

Haurà valgut la pena la tensió, la suor, l'esforç; la gana, els plors; la sang vessada? Hauran valgut la pena els centenars de màrtirs? La resposta ràpida és rotundament afirmativa, s'han aconseguit el objectius, Egipte ja és lliure; però sols la perspectiva temporal ens valdrà de baròmetre per emetre un veredicte fiable.

Des d'un punt de vista sociològic cal destacar que aquesta ha estat segurament la primera revolució 2.0 de la història. De fet, Wael Ghonim, un dels icones entre els activistes de l'oposició egípcia, ha comentat a la CNN que vol donar-li les gràcies personalment a Mark Zuckerberg, i és que el Facebook ha estat un dels factors determinants en l'èxit d'aquesta revolta. L'accés a la xarxa social per excel·lència ha permès als joves egipcis coordinar-se de forma massiva, i el suport transversal dels sectors demogràfics ha aconseguit arrencar d'arrel l'enrocat statu quo del país.

A l'altra banda de l'espectre, l'octogenari Mubarak (82 anys!) deia abans ahir que no marxava i ahir, en canvi, un cop fetes les maletes, desfetes les maletes i instal·lat al seu retir daurat, Shark el-Sheim, perla turística al sud de la península del Sinaí, ha renunciat al càrrec de President. Aquesta oscil·lació tant veloç d'aferrar-se al ceptre presidencial amb ungles i dents a baixar del tro sense més resistència ofereix fonaments per a diverses teories, la més probable essent que el venerable Hosni estava assegurant els seus estalvis personals abans de retirar-se per sempre. Tampoc ha quedat gaire clar que el faraònic president s'hagi sortit amb la seva, car des de Suïssa han informat que els seus béns han estat congelats.

Sigui com sigui, les gents del Nil s'han alliberat del jou que els regia durant diverses generacions i s'albiren temps de canvi en el bressol de la civilització mediterrània. En aquest memorable exercici d'unitat cívica els egipcis han demostrat que quan convé seguen cadenes.

Dies Grisos

2011-02-03T20:10:00.003+01:00

Estem en una d'aquelles setmanes en que hom té la sensació que el decaïment s'està convertint en tendència, per molt s'esforci en eludir-ho. La desmotivació és, freqüentment, el gatell que inicia el procés i els factors externs que t'envolten s'encarreguen de la romanalla. Els dies passen i tu romans. Quina és la petja que deixes?

Fa quatre o cinc dies que no apareix la llum del Sol; es nota en els ànims de la gent. Cares llargues i més grises que el cel arriben d'hora a l'oficina i marxen tard cap a casa. Es un dimecres qualsevol, fa un fred que pela, i sembla que no hagi de passar res. Encara que ens costi de creure ens encomanem els uns als altres, també aquells que sempre esbossen un somrís càlid, que sense dir res ho diuen tot, ara desdibuixen una ganyota tèbia i se'ls endureixen llurs faccions.

Per sort, tot és temporal. Així com arribà l'espessa boira dies ençà avui s'ha esvaït amb el primer llostre matinal. La darrera novel.la llegida, una relat clixé sense cap esquer que t'arrossegui i et faci imaginar, es converteix en una referència perfecta pel següent llibre. Només podem apreciar allò que es bo de debò si ho podem comparar amb el que no ho és tant.

Ens deixem encomanar de nou i tornen els somriures, el xivarri, la fressa dels dies distrets. Ningú en parla però tothom recorda la boira, i fins que no torni a quedar desapresa en algun calaix de la memòria, seguirem gaudint de la rutina dels dies. Avui, per exemple, és l'Any Nou Lunar i els estudiants asiàtics estan d'enhorabona. Bon any.

Darrera Oportunitat

2011-01-30T01:10:00.001+01:00

Aquest escrit ha estat publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi fent clic aquí.

______________________________________________

El 10 de juliol de l'any passat més d'un milió i mig de catalans vam sortir al carrer a manifestar-nos en favor al dret a l'autodeterminació del nostre poble. Si ens aturem a reflexionar ens adonaren que no es tractava que cap reclama extraordinària, sinó de l'exigència d'un dret inalienable de les persones en una societat moderna i democràtica.

Val a dir que fou una manifestació formosa, la senyera és una bandera prou bonica, i malgrat la disjuntiva en el missatge d'algunes pancartes, des del "No a l'estatut!" de davant fins al "Volem tot l'estatut!" del darrere, el missatge de fons, la raó fonamental que empenyé tanta gent a sortir al carrer fou el dret a decidir.

A Madrid, que ens veieren venir de lluny, es van preparar a consciència i van fer el paper de l'auca corresponent. Van titllar a Montilla de liderar una manifestació independentista i ens van posar una xifra als nassos per desviar una mica l'atenció. Val a dir que l'esquer ens el vam empassar de ple.

Han passat alguns mesos i sembla que per uns instants tornem a confiar en el sistema, una vegada més. Mas i el seu equip foren escollits per majoria abassegadora i mentre el record de la manifestació és encara una flama ardent, el nou executiu té gairebé l'obligació d'avançar en matèria nacional. Altra vegada, doncs, ens toca esperar el proper no d'Espanya.

En un altre ordre de qüestions, aquests dies hem observat com a diversos països islàmics, cansats dels règims pseudotirànics que els regien, la massa social s'ha rebel·lat contra l'statu quo i ha paralitzat el país. Primer Algèria, i després Egipte, Tunísia i el Iemen han sofert revoltes populars contra els governs.

A Egipte, per exemple, no ha estat un esdeveniment massa bonic, poques banderes, les principals artèries del país sotmeses al caos absolut, edificis de l'administració atacats, l'exèrcit al carrer, i el més important, s'han perdut vides en el procés. Ja en duen més de 80.

No és ni molt menys el camí que l'independentisme català hauria de seguir per aconseguir els seus objectius, però sí que es pot encomanar de l'esperit d'aquests pobles alçats. No fan falta armes ni violència però les banderes i els crits tampoc no arribaran massa lluny.

Cada vegada ens queden menys cartutxos per cremar, menys peces per posar al tauler i menys pedagogia per aplicar. I mentre les negatives espanyolistes es repeteixen amb freqüència, l'augment d'un sentiment trencador amb Espanya també creix. Arribats a la darrera aturada d'aquest atzucac, qui sap si el concert econòmic que proposarà Mas, haurem de decidir d'una vegada per totes si volem seguir barallant-nos per les engrunes o si volem ser partícips de la revolta definitiva per a l'alliberació del nostre poble: Tancament de caixes, que cap català no pagui impostos, convocatòria de referèndum i declaració d'independència. Això, o ens tornem a trobar al Passeig de Gràcia d'aquí uns anys.

Drama Xinès

2011-01-24T22:56:00.010+01:00

Al so de bombos i platerets fou anunciada l'arribada de Hu Jintao als Estats Units. Obama li feu honors i homenatge a la Casa Blanca en un acte amb molta pompa, que d'alguna manera simbolitzà l'inici extraoficial de la nova era G-2.

Els dies que durà la visita del President Hu vaig poder observar des del meu taulell a la feina com estudiants xinesos entraven a l'oficina i es quedaven bocabadats davant la pantalla on CNN anunciava la reunió dels dos homes més poderosos del món. Empès per la curiositat, al preguntar-lis la seva opinió de la trobada, un mig somriure tímid i alguna espatlla arronsada em van constatar que cap dels estudiants sabia que es coïa aquells dies amb el seu màxim dignatari.

Prou representativament, un dels principals temes que el binomi presidencial tractà fou la situació dels drets humans al monstre asiàtic. Mentrestant, Hu afirmava amb una cínica ganyota que tot i els avenços que ha fet la Xina encara hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles entra al Centre Internacional en Cong Wang, un disciplinat estudiant de Màster provinent de Nantong. Cong, que als Estats Units ha adoptat el nom d'Austin, és un dels millors estudiants xinesos que tenim, un virtuós de les matemàtiques i un esplèndid violinista. Ara bé, no té la menor idea sobre la visita del seu president a Washington ara fa uns dies.

Més endavant, aquell mateix dia, el doctor Cao, professor d'estadística, em comentava que són normals aquestes situacions amb els estudiants xinesos. A la Xina l'accés a la informació està totalment mutilat a la salut del partit comunista, i quan arriben al món lliure la falta d'habitud en la recerca i el coneixement de l'actualitat es fa ben palesa.

Mentre Hu intenta plaure els neguits de la premsa americana, ell roman tranquil. Sap que la cúpula-partit-govern té el país lligat de mans i peus, i que el creixement de la Xina està garantit sempre i quan el seu bilió de peons no qüestioni l'autoritat i segueixi treballant a la serva mercè.

Sous Polítics

2011-01-17T00:53:00.001+01:00

Darrerament m'han arribat rebotats multitud de correus electrònics, d'aquests amb el "passa'l!" de cloenda, que tracten, no sense el punt de demagògia necessari i indispensable, dels suposats abusos de l'aristocràcia política de l'estat espanyol. La gran majoria de les acusacions fan referència a l'accés a salaris imponents per part de càrrecs polítics, fins i tot un cop haver abandonat les seves responsabilitats dins la jerarquia administrativa. Les fonts d'aquestes informacions o bé són incògnites o bé són de dubtosa fiabilitat, però partint de la base que són certes no és estrany que existeixi un desafecció popular envers l'estament polític. Alguns exemples molt il·lustratius:

- Tal es el descontrol a Espanya, que no hi ha ni una sola institució que reconegui quants polítics cobren de l'estat.

- El Congrés gasta cada any 160.000€ en regals nadalencs, uns altres 11.000 càrrecs públics reben obsequis per aquestes dates, una despesa que suma 2.200.000€ anuals.

- Gallardón, alcalde de Madrid, es mou per la capital dins d'un Audi A8W12 blindat valorat en més de 500.000€ (el model més car al catàleg d'Audi no supera els 120.000€). Francisco Camps al País Valencià i Manuel Chaves a Andalusia disposen d'una flota de 200 i 234 vehicles, respectivament, pels alts càrrecs de les seves Comunitats Autònomes.

Aquestes i d'altres xifres col·laboren molt negativament a la percepció general que la societat té dels càrrecs electes. La reacció habitual del ciutadà estàndard és: "els polítics cobren massa!". Ara bé, tenim raó? Des d'un punt de vista racional i sense biaixos podem afirmar que els nostres polítics, en efecte, cobren massa?

Pensem primer en una empresa que factura 20 milions d'euros a l'any amb un nombre entre 150 i 200 treballadors en plantilla. Ara imaginem una població catalana tipus amb prop de 20.000 habitants, un pressupost de 20 milions d'euros i un nombre similar de funcionaris al seu servei. En el primer cas, per arribar a dirigir una corporació de tals dimensions és necessària una preparació acadèmica sòlida, una assumpció de risc elevada, un alt nivell d'inversió de capital propi i una dosi d'emprenedoria espectacular. En el segon cas, es precisa un carnet de militància, aconseguir que l'agrupació política et designi cap de llista municipal i que els habitants de la vil·la t'elegeixin a les urnes o que t'ho empesquis per governar amb aritmètiques majoritàries. No és complicat aprehendre, doncs, quina via ofereix més facilitats per assolir quotes de poder comparativament similars dins del sector públic i el sector privat.

Retornant al nostre emprenedor de succés que ha fundat i ha fet créixer un negoci pròsper i lucratiu, és d'imaginar que el seu propi esforç es recompensarà amb un salari que compensi per tots els maldecaps, les nits sense dormir i les batalles amb els sindicats que hagi hagut d'afrontar durant el temps al capdavant de la seva empresa. També és de rebut pensar que si el nostre amic emprenedor decidís fer el salt a la política i sortís elegit polític hauria de ser remunerat dignament per la seva voluntat de servei observant el pressupost similar de l'empresa pública que abans esmentàvem. Llavors, quin hauria de ser el salari dels polítics?

Si els sous dels càrrecs polítics són molt baixos poques persones es jugaran la dignitat per obtenir un càrrec públic. Si bé existeix molta gent amb voluntat de servei a la seva terra, a la seva gent, l'altruisme patriòtic també té un límit. En canvi, si els sous són elevats s'estan creant incentius perquè molta, massa, gent vulgui involucrar-se en la cosa pública ja que el bagatge curricular necessari per accedir-hi és inexistent. És summament difícil concretar una xifra digne, raonable i justa pels càrrecs polítics i és que en realitat molt sovint penso que enfoquem la qüestió d'es d'un punt de vista erroni.

En quin altre àmbit professional haguessin pogut gestionar José Montilla, o molts dels alcaldes de Catalunya, un pressupost de diversos milions d'euros? En molts dels casos la resposta és en cap. No es tracta, doncs, de si el sou del polític de torn és exagerat o no, sinó de dirimir si veritablement aquesta persona està capacitada per dur a terme les responsabilitats inherents al càrrec que ocupa i mereix cobrar un elevant sou que, per cert, li paguen tots els contribuents. Els alts càrrecs polítics han de cobrar, i han de cobrar bé. La seva paga a final de mes ha de reflectir el seu estatus i el gran servei que li fa al poble o al país. El problema de debò rau en aquella gent que no ha demostrat cap virtut a nivell professional, aquells que escalant, escalant dins l'estament partidista aconsegueixen entre dietes, pagues, estira d'aquí i agafa d'allà sous de sis xifres. Aquest és el problema, i aquests són els individus i indivídues que desprestigien el noble art de fer política. Entre tots hem de trobar solucions i desintoxicar el sistema d'aquests agents polítics que parasiten tants càrrecs electes.

Sàhara Occidental

2010-12-20T16:04:00.008+01:00

Passejant del poble, enyorat durant mesos, em topo amb una bandera del Sàhara Occidental onejant a uns dels carrers més cèntrics de Malgrat. Segueixo caminant, però la imatge resisteix a marxar. Una bandera del Sàhara Occidental. Amb el pilot automàtic activat de retorn cap a casa, penso en la voluntat caritativa i l'empatia que, en general, mostrem els catalans envers altres zones del món.

Ben mirat, rumiava, de banderes en podríem posar moltes: Una d'Haití, recolzant una societat totalment desemparada després que es produís un terratrèmol devastador; de Palestina, a favor de la creació d'un estat independent per les seves gents; o d'Israel, mostrant el nostre suport per la consolidació del poble jueu i en contra els atacs islamistes; fins i tot, podríem plantejar-nos de penjar la bandera de Benín, a l'Àfrica, ja que per culpa de les polítiques proteccionistes dels Estats Units en la indústria del cotó aquest país ha estat incapaç de competir lliurement i usar el seu avantatge comparatiu durant molts anys en els mercats dels països desenvolupats per progressar. La bandera del Tibet seria una altra opció ben lògica, així com la dels uigurs xinesos, per representar el nostre rebuig absolut al tracte que reben aquestes ètnies diferenciades per part del govern xinès.

Submergit en el meu mapa mental en busca d'altres indrets oprimits, arribo al portal de casa gairebé sense adonar-me'n. Pujant les escales, ja gairebé he arribat a la conclusió que el món és ple d'injustícies que cal condemnar. Convençut, surto al balcó pensant que ja està bé, que ja n'hi ha prou(!), que d'una manera o altra he d'ajudar amb el meu granet de sorra i actuar. Respiro profundament i, mentre desplego una senyera, una brisa salada, que puja de la platja, se'm cola pels oronells.

Operació WikiLeaks

2010-12-08T19:30:00.010+01:00

Al Juny passat, l'ordinària plebs restava atònita davant la notícia que una organització secreta es reunia a l'Hotel Dolce de Sitges. L'aura misteriosa que envoltava tot el que feia relació amb el Bilderberg Group creà, per uns dies, una gran expectació que, també sigui dit, promocionà les opinions d'analistes i especuladors per igual. Es diu que el club en qüestió esta compost per un grup de persones influents del món de la política i l'economia, entre els quals, magnats corporatius, titans de la informació, personalitats institucionals i, fins i tot, càrrecs elegits a les urnes que estarien infringint pautes elementals de la democràcia elaborant 'lleis' misterioses lluny de les càmeres oficials.

En un altre ordre de successos, aquests dies hem assistit a la mediàtica busca i captura de l'activista cibernètic Julian Assange, més conegut per ser el portaveu i editor en cap de WikiLeaks. Australià de naixement, aquest personatge ha sofert una pressió brutal des dels grans grups de poder del món occidental, especialment des dels serveis d'intel·ligència nord-americans, degut a la publicació per part de la nomenada web de milers d'arxius i peces d'informació confidencial.

Ahir, sota l'ordre de wanted de la Interpol, la policia londinenca l'arrestà i les autoritats competents resten a l'espera que se l'extradeixi a Suècia, país que l'acusa d'assaltament sexual. D'altra banda, Assange segueix al·legant que fou víctima d'un complot dels enemics de WikiLeaks per barrar-li el pas al portal i a la filtració d'informació privilegiada. Es més, el presumpte esquer, Anna Ardin, està relacionada amb el grup "Misceláneas de Cuba", mitjà digital suec dirigit per l'exiliat etnògraf cubà Alexis Gainza Solenzal, que alhora fa d'interlocutor polític des del càrrec de delegat de la Unió Liberal Cubana a Escandinàvia, partit que suposadament rep recursos financers de la CIA. L'ardent Ardin hi publicà dos textos (aquí i aquí, gentilesa de Google Translate) on queden clares les seves postures anticastristes.

A partir d'aquí no s'esdevé gaire complicat endevinar el possible entramat que s'hauria pogut desencadenar. Tan bon punt WikiLeaks es converteix en una 'amenaça' per la seguretat nacional d'Occident amb la difusió d'arxius cabalístics, els serveis d'intel·ligència es coordinen per fermar-li boca sense aixecar massa polseguera. Durant la seva estada a Suècia, resulta que el partit socialdemòcrata suec li programa a Assange un seminari i una roda de premsa; i qui creieu que fa d'amfitriona, assumint les funcions de portaveu i allotjant-lo a casa seva? Doncs sí, la nostra heroïna Ardin. La resta no fa falta detallar-la. Una nit de passió sense protecció, per si fa falta fer proves d'ADN, i ja tenim el paladí de la transparència emmerdat amb la justícia acusat d'assaltament sexual.

Una altra qüestió igualment interessant és el fonament legal i ètic sobre el qual es basen les filtracions de WikiLeaks. Allà fins on arriben els meus limitadíssims coneixement jurídics, entenc que quan has estat informat d'un secret,en comptes d'haver-lo robat tu mateix, no és la teva obligació protegir-lo si no és que ho explicites en un document legal vinculant. En canvi, sí que seria il·legal publicar certs documents des d'un càrrec amb accés a informació classificada, on la confidencialitat és inherent a la posició que ocupes. Des d'aquest punt de vista, WikiLeaks tan podria acusar les seves fonts d'informació davant la justícia com difondre les dades que li han estat revelades, i així ho ha fet. Determino, doncs, des del meu humil punt de vista, que el comportament de WikiLeaks és plenament legal. Ara bé, és un comportament ètic?

Cal accentuar que ens endinsem en un terreny fangós on podríem discutir interminablement el que és ètic i el que no ho és, saltejant pel mig conceptes com 'cultura', 'tradició', 'moral' o 'religió'. Però anem al gra. Informadors, publicadors i el propi Assange són conscients que l'aparició de certes peces d'informació pel públic general són potencialment perilloses pel desenvolupament d'operacions militars i d'intel·ligència per a molts països. Es tracta, doncs, d'activitats que poden haver costat milions de dòlars o euros als corresponents contribuents, i que, en última instància, poden condicionar l'inici d'un conflicte armat. No es pot negar que el compromís amb la transparència informativa d'aquesta gent és prou sòlid. La gran pregunta, emperò, és en quin costat de la balança ens volem posicionar. Som del parer que els serveis d'intel·ligència han de mantenir informació amagada pel bé de la població i per aconseguir objectius que no se sap ben bé qui decideix i que són igualment obscurs; o, per altra banda, estem convençuts que la total i absoluta transparència de tot allò que s'impulsa des de la cosa pública, i amb diners públics, és una necessitat elemental de les societats avançades del segle XXI malgrat les possibles conseqüències que pugui comportar?

Rellegint, m'adono que la formulació de la pregunta m'ha quedat esbiaixada, i tal com ho presento pot semblar una interpretació tendenciosa de la qual se'n destil·la, ineludiblement, la meva opinió personal. Ara bé, parlàvem d'ètica i crec que d'això es tracta, cadascú ha d'enarborar els principis que cregui convenients; i per sort o per desgràcia, succeeix que aquells principis compartits per la majoria són els que s'acaben establint-se en la societat com a 'correctes'. I qüestionàvem la democràcia! Per evitar cloure aquest apartat amb la sensació que no ens hem apropat a una resposta coherent sobre l'eticitat de les activitats que empren WikiLeaks, i defugir de les possibles acusacions de conservador, resolc que sí es tracta d'un comportament ètic, per bé que solsament estic dirimint el meu posicionament particular en aquesta qüestió.

Ratlles amunt, encetava l'escrit esmentant el col·lectiu Bilderberg, i és que l'enigmàtica organització també ha sofert l'ira del capteniment llicenciós dels amics de WikiLeaks. Foren ells els que feren públiques podem més de 500 fotografies de la reunió a Sitges, així com revelaren la llista completa dels assistents a l'acte. Però és que encara hi ha més. Furgant entre les butxaques plenes i poderoses dels convidats a l'Hotel Dolce, hi trobem Carl Bildt, Ministre d'Afers Exteriors suec; Philip Gordon, Assistent del Secretari d'Estat pels Afers Europeus i Eurasiàtics dels Estats Units; Peter Orszag, Director de l'Oficina d'Administració i Pressupost de la Casa Blanca; o James Steinberg, Sotssecretari d'Estat dels Estats Units. Accepto d'antuvi incriminacions per conspirador, però no m'estranyaria gens ni mica que els hipotètics garants d'aquest nou ordre mundial que vetllen per l''adequat' procedir de les gents del planeta estiguin darrera de tota aquesta conxorxa antiinformativa. De moment, l'únic argument sòlid que fa desdir-me'n és aquest personatge, que també el van convidar a Sitges.

_________________________

L'article anterior també fou publicat a la Nació Digital i al Diari Maresme, mitjans als que agraeixo l'oportunitat que m'han ofert.

Quocient Emocional

2010-12-06T16:49:00.010+01:00

La professora d'Advanced Business Communications és la mateixa que la de curs preliminar (sense l'advanced) que vaig prendre ara fa un any. L'assignatura en qüestió segueix essent considerada un "piece of cake" o un "GPA booster"(*) pels estudiants d'MBA, i, a voltes, la professora sembla més preocupada en finalitzar les seves indagacions sobre comportament corporatiu i psicologia empresarial que transmetre coneixement als estudiants.

Encetant la darrera setmana del semestre, ens trobem amb l'avaluació final de l'esmentada matèria. De fet, es tracta d'una breu reflexió de dues pàgines sobre l'evolució dels resultats en sengles exàmens que determinaren la intel·ligència emocional de cada un dels alumnes. Com la gran majoria d'estudiants masculins a l'aula, vaig obtenir puntuacions baixes en responsabilitat social i empatia. Petit parèntesi, resulta que existeix una certa correlació directa entre les dues variables. L'objectiu del projecte era emprendre comportaments efectius durant un mes, realitzar la prova de nou, i comprovar com han augmentat els nivells en cada una de les 25 categories que componen el nostre QE.

Sabent que la professora es congratula folgadament dels bons resultats que obtenen els seus estudiants, vaig exagerar una mica les respostes per obtenir un quocient un pèl més elevat i alegrar a la mestra, orgullosa de llurs mètodes educatius. I tot i havent intentat "enganyar el sistema" en benfici d'altri, el meu nivell d'empatia segueix sent llastimosament baix.

___________________________

* Piece of cake: Expressió usada per descriure una activitat fàcilment realitzable o factible.

* GPA booster: El Grade Point Average, GPA, és el sistema que es fa servir a les universitats americanes per determinar la nota mitja de l'estudiant, sent 4.0 la màxima puntuació. Un GPA booster és, doncs, una classe que ajuda a fer pujar la mitja perquè és, en termes generals, poc exigent.

Valoració Electoral

2010-12-01T13:00:00.012+01:00

Seguint l'exemple de tants columnistes, analistes, erudits, articulistes, periodistes, escriptors, blocaires, venedors de fum i altres personatges pintorescs de la xarxa i fora d'ella, procedeixo a fer la meva valoració del resultats electorals del 28-N, amb un petit apunt sobre el debat a sis d'acompanyament (que per alguna raó el vaig veure sencer). I d'afegitó, una breu incís de la maneta al Madrit.

__________________________________

CiU: Fa mesos que van apostar fort canviant al logo rialler i endegant el projecte dels Cativistes, basat en l'optimisme i la il·lusió. S'ha d'estar molt convençut de voler difondre aquest missatge quan durant els darrers set anys de motius per ser optimista no n'han hagut gaires. A la tercera va la vençuda; Mas President. S'escapolí amb més o menys èxit de l'intent "desambigüitzador" de Puigcercós sobre el tema del referèndum. La corbata d'Artur al debat em recorda un mantell de taula d'una masia-restaurant del Ripollès.

PSC: Clatellada monumental a Montilla i els seus sequaços. Fins i tot al feu socialista per excel·lència CiU els ha passat la mà per la cara. En el darrer escrit, tot i que sense gaire mèrit, ja anticipava l'adéu de Montilla; poques hores després de l'escrutini l'expresident abandonava el seu escó. Serà interessant veure com es reequilibren les forces dins del si socialista, i si la famosa ala catalanista recupera el poder en detriment del sector sucursalista. Quan parlà Montilla el nivell del debat baixà estrepitosament. "Llengua i cultura són la nostra identitat més fonamental", i després esmentà el trilingüisme, cruel paradoxa. Insegur, no mira als ulls quan parla amb la gent. Què farà a partir d'ara? S'incoporarà al mercat laboral, es convertirà en un "ni-ni"?

PP: L'eloqüent ASC ha tirat de populisme i demagògia per aprofitar el descontentament espanyolista a Catalunya i se n'ha sortit. Fins i tot, esperonada per les permutacions lingüístiques de Rivera també apostà per usar el castellà al debat de TV3, estratègia que irrità la mèdul·la sostenible de l'ecomoderat Herrera. Incisiva en l'u contra u, es mostra molt segura d'ella mateixa. L'argúcia dialèctica de baixa estofa es posà de manifest quan es referí a la qüestió lingüística.

ICV: Amb un discurs repetitiu i cansat (retallades socials, estat del benestar, esforç fiscal per a rendes altes...) abandonen la Generalitat amb més pena que glòria i encara gràcies que la patacada no ha estat més forta. En el record quedarà la gestió d'un dels pitjors consellers que mai ha tingut el nostre petit país. Tornen a l'aïllament parlamentari, i no hi ha gaire més a dir. En alguns instants del debat Herrera em recordà a Josep Piqué per l'aspiració tan marcada, i com a anècdota irrellevant em vaig fixar que du el rellotge a la dreta; a la dreta!

ERC: Trompada de dimensions majúscules. Tot i que el primer en caure fou el marginat Carod, el pèssim resultat de diumenge ja s'ha cobrat la primera víctima amb Benach. Puigcercós té molta feina a fer si de veres vol seguir timonejant Esquerra. No sé ben bé a quin sector pertanyen els Ridao, Simó, Portabella i companyia, però Esquerra necessita cares noves i un projecte il·lusionant de debò. L'experiència els hauria de voler deixar l'E de banda i concentrar-se una mica més en la C. M'agradà molt la valenta proposta sobre infraestructures, però també destaco la última intervenció de Puigcercós al debat. Si bé es mostrà seré i molt correcte durant dues llargues hores, el llenguatge no verbal el traí al final. Un parpelleig iteratiu i neurastènic s'apoderà d'ell quan va haver de demanar el vot pel seu partit, no estic segur que es cregués el que ell mateix estava dient.

SI: Laporta ha entrat al Parlament i crec que és una bona notícia pel país. Un polític poc convencional, sense complexes i amb les idees clares que sens dubte aportarà saba fresca a les Corts catalanes. M'hagués agradat veure'l participar al debat.

C's: Segueixen al Parlament corroborant que s'han consolidat en un petit nínxol social. Mantenint els tres diputats també es pot entendre que estan operant al màxim de les seves possibilitats. A l'inici vaig pensar que en un partit gran Rivera podria haver arribat lluny, minuts més tard, i ben entrat el debat, la impertinència i la poca educació que va demostrar són més pròpies de nen pijo descarat que de polític competent.

RCat: Tot i no obtenir representació al Parlament els incloc en aquesta reflexió per l'expectació que han creat entre el sobiranisme durant els darrers mesos. Al març ja vaig posar en dubte les possibilitats de Reagrupament i el temps ha acabat donant la raó als escèptics dels mètodes del doctor cerdà. El comunicat post electoral a la web del partit acaba desacreditant la formació per complet: "El poble de Catalunya ha decidit que vol seguir la via autonomista i la seva decisió s'ha de respectar."

_________________________________

No hi ha gaire més a dir:

Adéu, Montilla

2010-11-22T18:33:00.012+01:00

Analitzem la cronologia dels fets:

1. Es descarta el tripartit: Aquí, aquí i aquí, aquí o aquí.

2. Es descarta la sociovergència: Aquí i aquí.

3. Montilla no repetirà una altra legislatura: Aquí.

Cert és que podríem fer una cerca molt més exhaustiva i trobar enllaços d'altres mitjans que ofereixin més fermesa a aquests supòsits post electorals; així com enllaços que asseguren tot el contrari: que si suma, el tripartit es reeditarà o que la sociovergència és una opció que no desagrada a CiU. No obstant, la sensació general que es desprèn dels moviments de campanya augura que les tres premisses anteriors es compliran a partir del proper diumenge. Així que anem a pams.

1. Fins a dia d'avui, Iniciativa, el petit dels germans d'esquerres i progressistes, és l'únic que no renega dels darrers set anys al govern. I és ben normal. Sense tripartit saben que tornaran a l'aïllament parlamentari d'on, a tenor de la feina feta les darreres dues legislatures, molts pensen que no n'haurien d'haver sortit. D'altra banda, Esquerra ha emprès un gir sobiranista radical, prioritzant d'una vegada per totes l'eix nacional a l'eix ideològic, condicionat per tres variables igualment determinants: la sonada davallada que li pronostiquen tots els sondejos, la pèrdua d'influència com a partit independentista de referència, i la darrera, raó causal de les dues primeres, la possibilitat -ínfima- de tornar al govern de la mà de CiU. En darrer lloc tenim el PSC, principal artífex del desgavell dels darrers anys, que dóna per liquidada l'etapa del tripartit, aquest cop sense ambigüitats.

2. Seguint amb els socialistes, un cop rebutjada la primera opció, una coalició entre una CiU a tocar de la majoria absoluta i un PSC debilitat s'esdevé com una alternativa políticament coherent, sobretot pel partit de Montilla. Ara bé, si al final CiU acaba assolint la vasta majoria que tots els sondejos indiquen, resultaria molt més còmode governar en minoria i usar pactes puntuals. Per tant, fent un simple exercici de sentit comú, queda també descartada aquesta segona opció.

3. Finalment, arribem a la conclusió que la única combinació que pot mantenir el PSC al govern és que el bloc espanyolista, format per la pròpia sucursal socialista, els que juguen a matar independentistes i immigrants i els "no-nacionalistes" espanyols, sumi prous vots per editar el que ara s'anomena "pacte a la basca". Sortosament, les possibilitats que això succeeixi són tan reduïdes com que el tripartit es repeteixi. De fet, el moviment més mediàtic de Montilla durant tota la campanya fou l'anunci que no es presentaria a uns tercers comicis, independentment del resultat de diumenge; i és que a Nicaragua ja s'estan fent a la idea que no tornaran a manar.

I amb tot, ens queda Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat, Primer Secretari del Partit i membre del Comitè Federal del PSOE. Com a tauró polític ha demostrat que en sap una estona, més de tres dècades després de començar com a regidor a Sant Joan Despí, ha arribat al màxim que es pot aspirar dins l'estructura del PSC. Com a institució rellevant dins la societat catalana, bé, la seva petja serà més aviat mediocre, de superhome normal; tan per la seva capacitat de sacsejar el panorama polític amb arguments i exposicions pròpies, com pel que (no) ha escrit durant tants anys a la cosa pública o per la minsa experiència en el món professional extrapolític. Tampoc impartirà classes a la universitat, doncs ell no n'obtingué cap títol allà, ni el podran enviar al retir daurat de Brusel·les ja que els idiomes, com tots sabem, tampoc són el seu fort. Un Montilla no president és un llast amb el que el PSC no es pot permetre carregar, car el propi Montilla ja s'ha ocupat de justificar un abandó prematur de l'escenari polític català quan diumenge es confirmi el que tothom ja sap.

*Imatge recollida del Cimera.

Creixement Post-Crisi

2010-11-18T21:43:00.015+01:00

Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

Normalitat Homosexual

2010-11-09T11:00:00.000+01:00

El debat sobre l'homosexualitat no ho és per a les generacions joves. Vull dir que si bé els segments socials menys novells, entre ells la classe política, han endegats durant anys iniciatives i moviments per reconèixer col·lectivament als homosexuals com a membres de ple dret en la nostra suposada societat avançada, el vertader canvi d'arrel en la concepció d'aquests individus arribarà amb el temps. És doncs, una mera qüestió temporal, de canvi generacional, en el que l'òbit de gent més gran donarà pas i més pes al pensament de les generacions joves; com sempre ha succeït. Així, arribarà el dia en què les orientacions sexuals de cadascú no seran motiu de discriminació en el món adult quan aquest estigui compost i orquestrat per antics joves que creixeren envoltats d'homosexuals com una variable innòcua de la seva joventut. O més que innòcua, hauria de dir positiva, en el sentit que promou la tolerància envers minories socials.

Dit això, sempre he discrepat del curiós mode reivindicatiu d'aquests col·lectius amb les seves rues i cavalcades transgressores. Tot i que estic convençut que no és l'únic mètode que usen per defensar els seus drets, en segueix sent el més representatiu. Aquesta forma de sortir al carrer i demostrar que són "diferents" i que no se n'amaguen. La concepció jove de l'homosexualitat va lligada a la percepció que, de fet, els gais i lesbianes no ho són pas de diferents a la resta de mortals, sinó que simplement tenen uns gustos particulars, tal com ens pot agradar el color groc, el Barça o l'òpera. En aquest sentit, intueixo les esmentades cavalcades com una reacció al rebuig majoritari que fins ara han obtingut els homosexuals. Ara bé, superada l'etapa conflictiva serà hora que els gais i les lesbianes també facin un pas endavant i acceptin l'etiqueta de la normalitat deixant enrere els rituals visuals i artístics amb els que se'ls identifica. En cas contrari podria arribar a succeir que la manifestació d'orgull podria tenir efectes contraproduents, fins i tot entre aquells sectors socials on predomina l'acceptació o la indiferència, símptoma de la normalitat, al capdavall.

Aquesta reflexió em sobrevé després d'assabentar-me de la mediàtica protesta dels 200 homosexuals petonejant-se davant el Papa. Un comportament reivindicatiu però incorrecte, al meu parer. A un cap d'estat i representant d'una institució tan important com la religió catòlica considero que se li deu un cert respecte, independentment dels postures ideològiques de cadascú. L'opinió de l'església no és precisament nova i els seus valors poden divergir amb els interessos dels homosexuals, precisament per això s'hauria d'haver aprofitat l'oportunitat per realitzar-se, per exemple, unes jornades de debat sobre l'encaix homosexual dins de la religió del s.XXI.

La transició generacional aporta ineludibles canvis estructurals en la forma col.lectiva de percebre l'entorn per part de la societat. Entre llurs canvis de perspectiva, la plena acceptació de l'homosexualitat s'intueix com una fita assolible digna de gents civilitzades; dit això, cal esperar que els col.lectius implicats entenguin i acceptin la seva nova posició dins la normalitat social i actuin -o deixin d'actuar- en consequència.

Mid-Terms Americanes

2010-10-29T14:52:00.014+02:00

El dimarts vinent els Estats Units celebren les seves mid-term elections on es renova part de la Cambra de Representants i del Senat americà. Dits comicis han estat catalogats com les eleccions de mitja legislatura més importants de les últimes dècades, i els analistes consideren que els resultats reflectiran el grau de desencant de la societat americana amb l'executiu d'Obama.

Personalment, conjeturar sobre els resultats i analitzar possibles escenaris en el futur marc polític americà no em provoca cap interès especial, en canvi, el que sí em fascina és la campanya electoral pròpiament dita: les estratègies de campanya, els anuncis electorals, logos i eslògans, les aparicions públiques dels pesos pesants d'ambdós partits, els sondejos, els debats televisius... No hi ha punt de comparació.

Bé, és cert que darrere aquestes macro campanyes hi ha centenars de milions de dòlars dels que els nostres (i no tan nostres) partits no disposen, però més enllà del poder logístic i del ressò mediàtic que s'aconsegueix amb aquestes quantitats monetàries, trobo que el valor del capital humà és comparablement superior. Probablement, part de la culpa que n'obtingui aquesta impressió és responsabilitat de la malgastada imatge dels representants catalans i la "política del cèrcol", com a voltes m'agrada referir-m'hi. Llur tendència consisteix en emprendre grans iniciatives, encetar múltiples projectes i definir nous horitzons per, en acabat, retornar allà mateix, just on vam començar. Un clar exemple n'és el debat anomenat "identitari" (paraula inexistent), que si bé necessari, es converteix en redundant un cop les postures quedaren definides. Un altre agent important que habitualment rebutja assumir cap responsabilitat, tot i tenir un rol fonamental, és l'electorat; sedat pel desinterès que genera l'esmentat cèrcol polític, no és capaç de canalitzar el seu desencant per generar alternatives prou poderoses i tallar d'arrel el corromput sistema actual. Però aquest és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Les mid-terms de dimarts tan poden significar un vot de confiança com una dura reprovació envers els demòcrates, en qualsevol cas, la fluctuació de poder polític als Estats Units té una repercussió més aviat minsa a Catalunya. D'altra banda, sí que seria interessant fixar-nos en la qualitat del debat electoral i en la voluntat democràtica del país en qüestió. De fet, aprofitant la jornada electoral, més enllà de decidir els seus futurs representants els votants de Carolina del Sud tindran la possibilitat de manifestar el seu posicionament sobre més de cent qüestions en referèndums varis.

Apunts Econòmics (I): Business Communications

2010-10-25T16:15:00.006+02:00

In today's economic environment it is regarded impossible for any business to claim an advantageous position within its industry without effective communications among its production units, providers, clients, and other stakeholders. Communications in the business are, in fact, one of the variables that are shaping the markets at all levels from small, local enterprises to billion dollar corporations. In the era of news overload, the boom of social media, and the need for information immediacy; the management of business communications by any given company is essential to understand and foresee its evolution in the market they compete.

Món de Cine

2010-10-20T17:54:00.009+02:00

Mundo de Cine fou el primer escrit d'opinió que mai vaig redactar. Es tractava d'un exercici en el que tothom havia de compondre un article i el que obtingués la millor nota seria enviat com a carta dels lectors a La Vanguardia. Tot i que vagament recordo les detalls del text sí que tinc present el tema que abordava. Eren temps en els que un xalat amb un rifle s'entretenia a executar vianants de forma aleatòria al Districte de Columbia i on el record de dos edificis gegantins desplomant-se consecutivament era encara molt recent. Foren uns mesos esvalotats; només es parlava de tensions internacionals, possibles guerres, de terrorisme i contraterrorisme... Uns mesos on la realitat superava la ficció. Així, en l'escrit en questió, dissertava sobre com qualsevol persona podia convertir-se en protagonista d'esdeveniments dignes dels millors scripts de Hollywood si es trobava al lloc adequat en el moment ideal.

El desastre a la mina de Copiapó em va tornar a fer pensar en el meu primigeni Mundo de Cine. Monzó també s'expressà, amb el seu estil particular, en termes similars. Els miners atrapats durant més de dos mesos a 700 metres de profunditat aviat es convertiren en el centre d'atenció de la comunitat informativa mundial, sempre ansiosa de dramatisme i share barat. Des del meu escriptori a la feina tinc la televisió just al davant amb la CNN endollada vuit hores al dia; la jornada dels rescat només em van faltar les crispetes. Ben repenjat a la meva còmode cadira, observava com un a un anaven sortint els herois xilens després dels corresponents 15 minuts de màxima angoixa on qualsevol cosa podia passar. Mentre durava la intriga la reportera de la cadena americana feia un repàs exhaustiu a la biografia de cada un dels supervivents subterranis. "Li encanta jugar a futbol amb els amics els diumenges" o "és fanàtic d'Elvis Presley i és capaç d'entonar moltes de les seves cançons" són tan sols algunes de les perles extretes de llurs gestes personals.

Com la majoria de blockbusters cinematogràfics el desastre de la mina acaba bé. La càpsula Phoenix II rescatà el 33 miners sans i estalvis. Avis, pares, marits i fills es retroben amb els seus estimats davant de més de 300 mitjans de comunicació acreditats i la gesta es converteix en una mostra de valor i superació a escala global. Fins i tot, sembla que el president del país en sortí reforçat amb un augment de confiança per part del poble xilè gràcies a la gestió de la profunda crisi. En definitiva, un guió brillant per a un psicothriller amb tots els ingredients per triomfar a les sales d'arreu: drama, misteri, intriga i un final que et deixarà amb la llagrimeta rodolant galta avall. L'últim exemple d'aquest nostre món versemblant on només cal esperar l'oportunitat i tenir una mica de sort per convertir-se en protagonista de la més "rigorosa" actualitat.

Trobades Multiculturals

2010-10-11T20:00:00.008+02:00

Una de les experiències més valuoses que extrec de marxar lluny de casa és que coneixes a gent de tot el món. I quan vull dir de tot el món em refereixo als cinc continents i als indrets més recòndits que hom pugui imaginar-se. De fet, en els darrers cinc anys he compartit pis amb americans, ugandesos, un alemany, un irlandès, un francès i un guatemalenc. Per fer-ne un acudit d'aquests tan llargs i dolents.

Aquest semestre he començat a treballar al Centre Internacional del campus, on s'hi ofereix ajuda i suport a totes les qüestions burocràtiques i personals dels estudiants no americans: visats, permisos de treball, conflictes acadèmics, etc... Els primers mesos de feina m'han servit, entre altres coses, per poder conèixer personalment a molts estudiants que fins ara només tenia vistos.

Un cas ben curiós és el dels estudiants de l'Aràbia Saudita. Generalment, els joves d'aquest país de l'Orient Mitjà estan becats al 100% pel seu govern i reben grans quantitats de diners a règim mensual per a les seves despeses personals. El compromís del govern saudita amb l'educació és absolut, i gràcies als beneficis que reporten les exportacions d'or negre es poden permetre el luxe d'enviar els millors estudiants a centres educatius de reputació dels Estats Units.

El xoc cultural amb alumnes procedents d'aquestes latituds es potent. Al principi, i com es obvi, mostren marcades influències de la seva procedència: obligacions religioses, tracte diferenciat entre homes i dones, preferències alimentàries, mètodes de discussió i expectatives, i un llarg etcètera de trets culturals que els defineixen. Passades unes setmanes, en canvi, l'estil de vida de la societat occidental els convida a formar part d'un espai més liberal i menys autoritari, i el seu comportament es modula en conseqüència: "Pensava que no podíeu veure alcohol?"- pregunto, murri. "C'mon, si al-kuhul es una paraula d'origen àrab!"- picant l'ullet.

Una situació prou interessant des del punt de vista cultural ocorregué la setmana passada quan ens visità el pare de Nasser, que no havia sortit mai d'Aràbia Saudita. Es presentaren pare i fill al Centre Internacional i la coordinadora sortí a rebre'ls. Nasser la saludà efusivament però el pare rebutjà encaixar-li la mà a la senyora com tan bonament pogué, mantenint-se fidel a les seves directrius culturals. La meva mirada i la de Nasser es van creuar i ell va esbossar un somriure entremaliat que per poc el seu pare no va enxampar. Només si el progenitor sabés que els diners del seu país financen setmana rere setmana les llegendàries bacanals que fill i col·legues organitzen estic convençut que la família el deportaria al desert d'Aràbia a pasturar camells, tal i com comenten entre rialles els propis estudiants.

Bromes a part, el tracte amb gent jove de tot el món ajuda a ser optimista i a veure que no tot està perdut, que podem conviure tots junts. El tancament ideològic, l'aïllament cultural i, sobretot, la pobra educació són factors que creen discrepàncies entre races, cultures i ètnies; ara bé (havia de sortir l'expressió!), si ens barregem abans que religions, tradicions i prejudicis ens hagin acabat de rentar el cap completament ens adonem que som tots ben iguals, sense haver de furgar massa fons.

Conflicte a l'Empresa

2010-10-06T05:15:00.013+02:00

Com és ben sabut, el món de l'empresa gira al voltant d'incomptables variables que determinen la progressió d'aquesta dins del mercat en què competeix. D'entre tots els factors, n'hi ha varis que destaquen per la seva importància i a la que els mànagers eficients hi presten especial atenció per l'impacte que pot provocar en els seus equips de treball. Analitzant el grup reduït de variables vertaderament rellevants, una d'elles passa massa sovint desapercebuda sota d'altres amb denominacions més ampul·loses: el conflicte.

El conflicte és un escenari inevitable en qualsevol àmbit de l'empresa i, m'atreviria a dir, de la vida. Discutim a la feina, a casa, al bar, a classe, al metro i, a vegades, fins i tot discutim sols. Vaja, crec que no és cap mentida afirmar que el conflicte és una part important de la nostra rutina i constitueix una part essencial de la naturalesa humana. Conseqüentment, dins del món empresarial, el que avui ens interessa, els modes de resolució de conflictes prenen importància al identificar-se aquesta variable com a summament rellevant.

Hi ha cinc comportaments que hom pot utilitzar per resoldre conflictes, tots ells vàlids si s'empren en la situació ideal. A la gràfica següent és poden observar aquestes cinc conductes:

- Molta Assertivitat / Poc Cooperativisme: Dominador. Comportament competitiu i agressiu; usat quant tens poder i saps que tens raó.

- Poca Assertivitat / Molt Cooperativisme: Acomodador. Contrari al competitiu, comportament passiu; usat quan saps que no tens raó.

- Molta Assertivitat / Molt Cooperativisme: Col·laborador, comportament cooperatiu i sinergètic; entens els objectius de les altres parts implicades.

- Poca Assertivitat / Poc Cooperativisme: Esquivador, conducta de laissez-faire i fuig del conflicte; usat quan necessites més informació o quan saps que no obtindràs el que persegueixes.

- Assertivitat Mitjana / Cooperativisme Mitjà: Compromès, comportament de mediador; usat quan et trobes dues parts importants amb objectius no complementaris. Busques un punt intermedi.

Tot això està molt bé, però serveix de ben poc si no s'aplica a una situació real on podem observar-ne els efectes. Un cas particularment exagerat i representatiu del que avui exposo és el que succeí fa pocs dies a can Barça. La premsa de Madrid ataca, difama i es mofa de Guardiola altra volta. Fins no fa gaire a l'entrenador blaugrana el recolzava un potent escut en la forma del president que s'enduia tots els cops, assumim que pensant en el bé de l'equip. Nogensmenys, la situació actual és ben diferent i el nou president no apareix quan Guardiola és atacat i s'intenta desestabilitzar, per enèsima vegada, el vestidor català. Rossell, que no és precisament una persona poc preparada, manifesta de manera evident un comportament esquivador en aquest tipus de situacions: no defensa l'entrenador i evita el conflicte amb els mitjans qualsevol cost.

Aquesta conducta s'usa, recordem, quan necessites més informació o quan estàs convençut que no aconseguiràs els objectius que t'has proposat. Llavors en quina d'aquestes situacions es troba Rossell? Li falta esbrinar com defensar l'equip dels atacs de la premsa, o és que sap que per molt que digui no se'n sortirà? En qualsevol cas, la postura del president del Barça no és gens aconsellable en aquest tipus de situacions, i, com en qualsevol altra empresa, els empleats se'n poden cansar i fotre el camp.

Format i estructura

2010-10-04T00:26:00.004+02:00

Sempre que escric al blog intento seguir els cànons d'estructura de text que m'han estat instruïts. Introducció, exposició, plantejament, qüestió/refutació, solució, elecció i, finalment, conclusió. La gran majoria dels escrits que he compost en el primer any i mig de Politburó Capitalista mantenen la mateixa estructura i fins ara m'havia mostrat reticent a modificar el format. En gran mesura, aquesta determinació es devia al fet que escriure al blog em serveix de pràctica excel·lent per als treballs i projectes de la universitat. Mantenint l'estructura em familiaritzava amb el format, així, a l'hora de fer els projectes, em costava molt menys cenyir-me a les pautes esmentades.

Ocorre que, a voltes, els temes tractats només precisen un paràgraf, o una breu nota, o simplement una fotografia amb acotació; en aquests casos se'm fa complicat mantenir l'estructura i crear un escrit amb cara ulls sense paraules innecessàries. Per això, a partir d'avui, talment com fan tants altres grans blocaires com el Radar de Sarrià, en Noctas o al Que Tinguem Sort; hi haurà notes breus, els escrits habituals, algun text acadèmic si s'escau i qualsevol altra contingut que em plagui compartir a la xarxa. Avui és el primer exemple; ens seguim veient a la Catosfera.

Precedents Econòmics

2010-09-25T16:00:00.002+02:00

D'entre totes les sortides culturals la que més em va impactar fou la visita a la Colònia Vidal a Puig-reig, Bages ja fa uns anyets. Em semblà fascinant el funcionament i l'estructura d'aquell poble/empresa que representava, d'una banda, un dels èxits més evidents de l'emprenedorisme que ha caracteritzat històricament als catalans i, d'altra banda, una organització empresarial única fruït d'un període històric i unes condicions de treball determinades. Eventualment les colònies a la riba del Llobregat, com la de la família Vidal, anaren desapareixent quan altres agents econòmics més competitius dins la indústria del tèxtil foren capaços de superar l'avantatge comparatiu inicial de les tèxtils catalanes. Tota una visió empresarial quedà obsoleta i les colònies deixaren de produir convertint-se en elements pòstums del ric llegat industrial del nostre poble.

Unes quantes dècades més tard, en ple segle XXI i ben entrada l'edat digital, un nou escenari social i cultural està donant peu a una revolució dins del món empresarial reinventant la interacció entre el treballador i l'empresa. Si antany foren les necessitats més bàsiques, fisiològiques, les que empenyeren als treballadors a viure i treballar a les colònies, les causes actuals d'aquesta evolució són clars exemples de les noves necessitats d'ambdós treballadors i empreses. L'elevat nivell d'exigència laboral combinat amb la potent demanda per la compaginació de la vida laboral amb la familiar condueix inevitablement al sorgiment d'estrès i la conseqüent reducció de la productivitat de l'assalariat. Era l'hora de trobar solucions.

Si bé les colònies tenien habitatges, botigues, escoles, esglésies i espais d'oci com teatres o biblioteques, convertint-les gairebé en nuclis autosuficients, les noves empreses punteres d'avui posseeixen campus que ofereixen botigues, restaurants, cafeteries, cinemes, sales de joc, guarderies, servei de rentat de cotxe, bugaderia, rocòdroms, classes de ioga, pilates, i la llista segueix. Ara els anomenen campus i el principal visionari d'aquest projecte és Google i el seu Googleplex.

L'empresa és al cap i al fi un dels sectors més dinàmics que existeix dins de l'economia. La competència salvatge obliga als grans jugadors a cercar noves maneres d'obtenir benefici marginal, i en els temps que corren, on precisament el capital humà és el més valorat dels recursos, les grans multinacionals s'espavilen perquè les seves unitats productives siguin felices, es sentin motivades i produeixin al màxim rendiment. Un concepte empresarial que anys enrere fou referència del nostre país reneix en una versió modernitzada per donar resposta a les demandes d'un dels sectors econòmics més competitius del planeta. Ara que sembla que el país es troba amb l'aigua al coll humils exemples com aquest em fan retornar l'esperança i creure que ens en sortirem. Ens reinventarem, per moltes traves que ens posin, i seguirem endavant. Com ja ha succeït tantes altres vegades.

Recomençar

2010-09-08T16:27:00.004+02:00

Gairebé dos mesos han transcorregut des del darrer escrit que vaig publicar i no ha sigut fins avui, ara mateix, quan m'he tornat a trobar amb ganes d'actualitzar el blog. Moltes coses han canviat des del maig, he pres algunes decisions importants a nivell personal i, sense previ avís, tot ha agafat un caire més rellevant. M'he adonat que escollit un camí determinat significa inevitablement deixar-ne d'altres a banda i cometre un error a aquestes alçades és quelcom que en neguiteja.

Per variar tot ha anat rapidíssim; acabar la carrera la graduació, tornar a casa, l'estiu, encetar diversos projectes, alguns personals, alguns col.lectius; tornar a marxar, començar el Màster... Tants canvis m'han fet reflexionar bastant durant tot l'estiu. Algunes de les conclusions (sense desenvolupar): L'educació és el problema i la solució de l'enorme majoria de deficiències d'un país. Abans de voler escriure amb una mínima ambició s'ha d'haver llegit, i molt. El temps que hem de dedicar a escoltar i parlar respectivament és directament proporcional a l'edat de cada individu. La plena sobirania no arribarà demà ni demà passat, un projecte que entengui la independència com un objectiu a curt termini fracassarà estrepitosament. Les presons són avui en dia un càstig pels que no saben viure en societat; ara bé, seguint aquest ritme de degradació moral els que sàpiguen comportar-se acabaran per tancar-se en centres de civilització lluny de la barbàrie del carrer. El supranacionalisme econòmic i el regionalisme cultural desfasaran el concepte d'estat tal com l'entenem avui en dia convertint-lo en un ens innocu estancat en terra de ningú.

Per sort o per desgracia, les vacances s'han acabat i el presumible últim estiu de disbauxa ja és un record. Personalment, el retorn a la rutina significa reotrbar-se amb l'estabilitat; els horaris definits, les classes i els entrenaments de futbol. Boies que marquen l'itinerari enmig de l'oceà. Sense responsabilitats som bèsties que trontollen de banda a banda, i així no anem enlloc.

Última Parada

2010-06-30T21:12:00.009+02:00

Aquesta breu nota resultarà redundant a molts de vosaltres degut a la gran quantitat de companys blocaires que ja s'han referit al contenciós estatutari que ha acabat dilapidant el Tribunal Constitucional, tot i haver estar mutilat per primera vegada, ja fa forces anys, pel Presidente del Gobierno, i malgrat conjurar-se al famós apoyaré. En qualsevol cas, la via estatutària ha resultat morta i ara és l'hora de trobar alternatives.

Feia temps que s'ensumava, l'estatut no encaixa en el marc constitucional espanyol; i per bé que tothom estava esperant una sentència negativa de la caverna jurídica sembla que a tots ens ha agafat desprevinguts. Ja han aparegut les interpretacions de rigor de tots els colors polítics i, de tots, l'argument que em fa més gràcia és aquell que replica que al cap i a la fi el TC només ha tocat un 5% del text. Treu-li un 5% de les peces a un cotxe com podrien ser les rodes i observem si es mou gaire. El símil és força clar.

En un altre escrit vaig comentar que, de fet, considerava poc rellevant la sentència en sí mateixa. El que vertaderament està en joc és el dret a l'autodeterminació d'un grup de gent que resulta ser una nació. Em preocupa més aviat poc si ens prohibeixen aquest article o aquell altre, sinó la capacitat de subjugar la voluntat democràtica d'un poble sencer a favor d'unes lleis que a hores d'ara ja s'entenen foranes és, al meu humil entendre, el veritable problema.

Els catalans vam decidir el que volíem per a nosaltres; el que volíem tenir, el que volíem ser i com ho volíem aconseguir. I ens han dit que no. Reitero, la voluntat dels catalans no té cabuda dins de l'actual marc constitucional estatal, i aquest és un fet inadequadament obvi per Espanya. Arribats a l'última estació només ens queden dues opcions, baixar del tren o tornar enrere. És l'hora de ser valents.

Activitats Extraescolars

2010-06-27T14:42:00.009+02:00

Les universitats han estat històricament els principals centres d'erudició, de recerca científica, d'aprenentatge cognitiu i de descobriment personal dins de les societats avançades. Centres que entrenen i modulen les ments que hi atenen, preparant-les per poder causar un impacte plausible en un demà més pròsper. Molt bonic.

D'altra banda, la universitat també es percep freqüentment com l'última etapa jovial de la vida. Un cop acabada aquesta fase ja res serà el mateix, en som conscients. Aquesta percepció, a part de les inspiracions esmentades al paràgraf anterior, també motiva les neurones dels estudiants a trobar innovadores formes d'oci i lleure. Els empeny a crear nous estimulants que converteixin la seva estada en aquestes institucions d'educació superior en els millors anys de la seva vida.

Entenent aquesta mentalitat hauria de ser més fàcil comprendre les activitats que es desenvolupen al campus i la seva inversemblant naturalesa; ara bé, en els darrers quatre anys m'he topat amb alguns escenaris que m'han deixat absolutament bocabadat. Dos exemples:

Humans vs. Zombies. S'ajunten un grup nombrós d'estudiants, a Winthrop he sentit a dir que fins a 100, i es divideixen equitativament en els dos equips. L'àrea de joc pot ser uns edificis en concret o tot el campus si és prou petit. Els humans van equipats amb pistoles que disparen projectius de goma molt tova i els zombies, més rudimentaris, amb una bola de mitjons, armes de mentida i qualsevol cosa que puguin recollir pel terra, ja siguin branques o ampolles de plàstic. Els zombies "ferits" moren i queden fora del joc, els humans tocats es transformen en zombies. Guanya l'equip que mata tots els membres de l'altre. Alguns pensaran que els zombies ho tenen més fàcil ja que augmenten d'efectius a mesura que avança la partida, però haver de caminar amb els braços aixecats brandant de banda a banda no és fàcil.

Quidditch. La majoria ja sabreu de què us parlo i no em creureu, doncs sí! Alguns estudiants juguen a quidditch, l'esport per excel·lència al món de Harry Potter. Equipats amb les seves escombres entre les cames, els jugadors intenten colar la pilota entre els tres cèrcols de l'equip rival. Dos caçadors esperen pacientment l'aparició de la papallona, en aquest cas un altre participant que du un mocador amb una bola daurada cosida que li penja de darrere els pantalons. La impressió que provoca veure a una quinzena de persones córrer i fer salts amb una escombra no s'oblida ràpidament.

Passejar pel campus i veure un grup de gent córrer amb escombres o sortir un dia d'aula i trobar-te amb tres personatges pintats de sang avançant cap a tu emetent sons guturals no són precisament situacions habituals. Com deia, la universitat és un centre d'estudi i d'aprenentatge on es forgen les ments que dominaran el món el dia de demà, però també és un lloc per conèixer-se a un mateix i gaudir d'uns anys inoblidables.

Vergonya

2010-06-22T23:08:00.003+02:00

Fa cosa d'uns dies vaig passar una vergonya espantosa. Uns amics anglesos de la família van venir a sopar a casa, durant el transcurs de l'àpat ens van estar explicant la seva visita a Barcelona un parell de dies enrere, tot seguint els principals punts d'interès turístic que ofereix la ciutat. Vaja, la ruta habitual que fan la majoria d'estrangers que ens visiten.

El dia se'ls presentava com un plàcid passeig pels carrers d'una Barcelona cada dia més diversa i cosmopolita, una Barcelona que tot i aquest procés morfològic que està experimentant segueix atraient gents d'arreu pel seu art, història, cultura, gastronomia i, per què no dir-ho, la seva gresca. La tranquil·la jornada aviat s'esguerrà i esdevingué un maldecap per a les nostres dues parelles amigues, l'experiència es convertí en un viatge al temps dels pirates i saquejadors: en menys de vuit hores foren víctimes directes que quatre furts. Enganys al carrer, estirades de bossa, enginyosos amagatalls a la penombra... En dues ocasions van poder fugir tot i anar de camí cap als setanta tres d'ells; les altres dues voltes no van tenir la mateixa sort...

Quan ho van explicar se'm va caure la cara de vergonya. Com es justifica això? Que moure's per zones que no devien? Que no foren prou curosos? Que són gent de certa edat més propenses a ser víctimes d'aquestes accions? Sigui com sigui, una ciutat amb les pretensions i la vocació de capital, com diria Vila, que té Barcelona no es pot permetre aquestes concessions. "Barcelona, la ciutat dels quatre furts en un dia".

El pitjor de tot plegat, utilitzant la locució de moda segons els amics del Reflexions, és l'impacte negatiu que produeix tant als turistes afectats com als espectadors de la malifeta. Quan tota aquesta gent torni a casa una de les primeres anècdotes que narraran, sense cap mena de dubte, serà com els van atacar uns vàndals de carrer o com foren observadors de luxe d'una estirada de bossa professional i entrenada. Si aquests successos es converteixen en un fet massa habitual el potencial negatiu d'aquesta concepció que es pot generar de Barcelona com a ciutat perillosa, o si menys no insegura, entre els ciutadans de tot el món pot contrarestar amb escreix la millor campanya de màrqueting mai feta per donar a conèixer la marca de la ciutat.

L'administració s'ha de posar les piles, o si es vol ser sostenible, tan de moda d'altra banda, que es reactivi amb plafons fotovoltaics, en qualsevol cas, la gestió de la seguretat en els principals punts d'atracció turística hauria de ser una prioritat primordial del consistori de la capital catalana. En temps de competitivitat abassegadora com els presents, Barcelona no es pot permetre el luxe d'obviar problemes tan elementals com aquest; doncs al final són els que acaben marcant la diferència entre una ciutat pionera de referència mundial que destaca pel seu art, història i cultura; i una ciutat de reputació discutible que es converteix en la destinació preferida del turisme d'escombraries. Poques vegades havia passat tanta vergonya sense haver fet res malament.

Mockus Culé

2010-06-16T20:11:00.008+02:00

Havent gairebé superat la ressaca post electoral de les eleccions de Can Barça em ve de gust fer-ne una valoració, que a més em serveix d'excusa per reactivar el blog després d'una temporada d'inactivitat a mode de descans un cop acabada la carrera. Aquest anàlisi potser tindria algun valor si s'hagués escrit abans de les eleccions, però què hi farem.

La campanya electoral ha estat ben estranya. Si bé és incontestable que el president sortint és el més prolífic de tots els que ha tingut el club i el que ha fet arribar el reconeixement de la marca Barça a més horitzons, determinades errades puntuals, no en la gestió però en el seu comportament com a màxim representant de la institució, van condicionar en desmesura els comicis del darrer diumenge. Un petit parèntesi: A més a més, com que hem demostrat que no destaquem per la nostra capacitat crítica, ens hem deixat ensabonar pel rebuig frontal que la pressió mediàtica, especialment la que provenia de l'estepa, ha traspuat en contra de Laporta. Així, set anys més tard i a pesar dels 70 títols aconseguits, algú havia decidit que era hora d'obrir finestres i fer net. Parlava dels errors personals, ho poden ser algunes paraules desafortunades, la famosa dutxa etílica o el despreniment d'alguna peça de roba de més, però no pas "barrejar el futbol amb la política", que de fet no ho va arribar a fer mai. Parlar del Barça és inevitablement parlar del país que representa, i Laporta sempre ha parlat en clau de país. No crec que també fos culpa seva que el club hagi estat sempre l'element catalanista més potent que mai hagi existit. Tanco parèntesi.

Parlava de les eleccions d'aquest cap de setmana. El resultat, com deia, fou estrany. El malaurat dofí del prolífic president quedava relegat a l'últim lloc amb un ínfim percentatge de vots. Potser perquè en realitat era el segon plat de Xavier Sala i Martín o potser perquè no ho ha sabut fer prou bé, el cas és que l'aval de Laporta no li ha servit per res. Segon per la cua, el senyor Ingla, un altre que anava com a producte de rebaixes al no deixar la cúpula d'Spanair presentar-se com a candidat a Ferran Soriano. Un missatge, al meu entendre, ambigu entre el continuisme i el trencament amb la gestió laportista juntament amb una presència més aviat dèbil del personatge van sentenciar la candidatura amb el 12% dels vots. De Rosell tothom en sap prou i espero que ho faci igual de bé que Laporta, almenys en la vessant esportiva.

En últim lloc, que no últim classificat, hi ha Benedito. Aquest home amagat en la penombra dels precandidats desconeguts fins que va sorprendre a tothom aconseguint les firmes necessàries per passar el tall. Fins i tot la cobertura mediàtica en fou irrisòria. Amb un missatge força clar i coherent, una pàgina web molt treballada i un eslògan aconseguit "el club a l'alçada de l'equip", la candidatura sorpresa de les eleccions. Durant la última setmana s'especulà amb la possibilitat que Benedito fes trontollar la fermesa de Rosell però al final no hi ha hagut color.

A l'altra banda de l'oceà, aquest cap de setmana es celebra la segona ronda de les eleccions colombianes. Un personatge singular, l'intel·lectual professor d'universitat Antanas Mockus, va aparèixer contra tot pronòstic com el possible successor de Álvaro Uribe al capdavant del govern colombià. Líder del partit verd i ex-president de la capital Bogotà, Mockus destaca per la seva sinceritat i honradesa dins les seves formes ortodoxes per escampar el missatge de prosperitat i seguretat apropant gent tradicionalment enfrontada degut a les diferències de classe. D'altra banda, alguns van veure en aquesta estratègia un excés de populisme i demagògia. Aquest cap de setmana hi haurà la segona volta però vistos els resultats de la primera ronda es podria gairebé afirmar que ens trobem davant del Benedito colombià.

És curiós com ambdós candidats tenien moltes possibilitats de donar la sorpresa segons el que es comentava als mitjans poc abans dels comicis, i en canvi es van quedar a anys llums d'un resultat positiu. En una acte polític Mockus va confessar que els metges li havien pronosticat dotze anys més de vida; doncs bé, també és possible que a Benedito li quedin dotze anys de travessia, algun esvalotat ja ha deixat anar que Laporta es tornarà a presentar a les eleccions d'aquí a sis anys...

Desafecció

2010-05-27T16:04:00.012+02:00

Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Bartomeu Muñoz, Pascual Vela, Manuel Dobarco, Luís "Luigi" Garcia, Francisco Correa, Francisco Camps, Luis Bàrcenas, Guillermo Ortega i la seva esposa, Gema Matamoros, Álvaro Pérez, José Bono... El degoteix de noms és incessant. Ja fa uns mesos que algú s'està dedicant ha aixecar velles estores, i tota la pols que hi havia s'està removent amb el conseqüent tuf de podrit. Sí, tots són innocents fins que es demostri el contrari, però si fins ara es deia que "Barcelona és bona quan la bossa sona", almenys per uns quants, potser haurem d'engrair la dita i afegir-hi l'àrea metropolitana.

Després ens preguntarem i debatrem tots plegats les causes de la desafecció política i buscarem mil excuses i els seus mil corresponents culpables. Es tallaran caps, es farà una purga amb el vist-i-plau de ses personalitats més il·lustríssimes i tornarem a començar una altra legislatura, com si res. Observo, mig escandalitzat, que Espanya es situa al lloc 32 del rànking mundial del CPI (Índex de Percepció Corruptiva) amb una puntuació de 6,1 sobre 10. Només en un any l'estat espanyol a baixat 4 dècimes i 4 posicions en aquesta representativa classificació. Serà una eventualitat anual o ens trobem davant una tendència a la baixa? De passada, aprofito per anotar que els altres porquets europeus, els PIGS, curiosament es troben en una situació similar o pitjor. Portugal el trobem tres llocs per sota Espanya, posició 35; Itàlia a la posició 63 i Grècia a la posició 71 amb una paupèrrima puntuació de 3,8.

Més. Avui, de casualitat, he enganxat la intervenció del diputat Jordi Turull de Convergència al Parlament, més enllà d'un discurs al meu parer força dramàtic ha deixat anar unes dades bastant impactants. Poc després d'anunciar-se la retallada del 5% al funcionariat que tan rebombori està creant arreu del país, Turull esmentava com el sou del director de l'Idescat i del director del CEO no només no ha baixat sinó que ha augmentat considerablement; assolint fins i tot les sis xifres en un dels casos, si no ho recordo malament. Desafecció?

Sort en tenim dels pegats de Zapatero. Ara, a part dels pensionistes, els joves, els funcionaris i les noves mares, i hem d'afegir els rics més rics, que també hauran de pagar els plats trencats d'aquesta deficient "gestió" econòmica, perquè "política" econòmica encara han de demostrar que en tenen alguna. Sort, també, d'en Duran i el seu grup parlamentari a Madrid que ha decidit prorrogar el desconcert i la disbauxa política atorgant al PSOE una altra oportunitat per seguir al capdavant del govern tot i haver-se demostrat sobradament incapaços. Ja ens explicarà Duran algun dia què li ha ofert el PSOE a canvi, o no; coses que dèiem de la transparència.

La solució, intentant ser constructiu, sembla complicada. Si la fuita que ha donat llum a les corrupteles estatals: Gürtel, Pretòria, etc, no acaba aviat sembla evident que tots els partits acabarant ben enmascarats per la pols que surt dessota la catifa. La solució, deia, només s'aconseguirà amb una legislació més exigent i dura, i qui sap si ja no només es tracta de tallar quatre caps, com deia al principi, sinó de ser valents i assumir que és hora d'iniciar un relleu generacional a molts nivells administratius.

Motivacions

2010-05-25T02:33:00.000+02:00

Allò que ens empeny cada dia a llevar-nos, a competir, a ser millors; a ser els millors. N'hi ha de tots tipus: començant per les de supervivència, ambició, orgull, fama, riquesa, èxit o familiars, passant per altruistes, filantròpiques i acabant per les venjatives i destructives, que també hi són. Cada cop tinc més clar que les motivacions que comparteixen els components d'una societat són uns potentíssims indicadors que defineixen molt acuradament el comportament i el tarannà del col·lectiu en qüestió.

Penso en companys generacionals, en les seves aspiracions i els seus objectius personals; què volen fer, què persegueixen? En totes aquestes fites que esdevindran els èxits i fracassos del dia de demà, així com els èxits i fracassos d'avui són producte de motivacions perseguides durant anys per altres. En un món de recursos limitats fins i tot les motivacions s'apareixen més aviat escasses i la mera perpetuació de l'existència s'estableix com una realitat palpable i acceptada. M'agrada visualitzar el concepte de "societat corrompuda", i no perquè em produeixi cap satisfacció, tot el contrari, però si que em permet definir amb la màxima exactitud que m'és possible l'apreciació personal que tinc de l'ambient actual. Corrompuda perquè ens trobem davant uns greus problemes estructurals que posen i posaran en perill l'equilibri i l'evolució que com a societat hem establert amb el pas del temps.

Ben mirat, el principal problema neix encara un pas més enrere: la transmissió dels valors elementals. Aquí sí que hi trobo una profunda crisi. Ens trobem en un període crucial on per primera vegada en segles les generacions que pugen rebutjem frontalment uns valors ben arrelats que han caracteritzat la nostra manera de fer i la nostra percepció del món. Arreu t'adones de la mancança de cordialitat, bonhomia, respecte i disciplina, però també de tolerància, ambició, sacrifici i perseverància. De fet, considero que es tracta d'una crisi social perquè algun dia tots nosaltres serem adults i aquests valors tampoc els sabrem ensenyar als que vindran darrere; i a l'escola, que també ha de col·laborar en aquesta tasca transmissible, aquests valors semblaran antiquats perquè la societat ja farà temps que els haurà abandonat, i així, a la llarga ells també ho deixaran córrer.

En parlo, de valors, perquè són precisament aquests que esmentava, d'entre molts altres, els principals instigadors de les motivacions que ens empenyen als joves a obrir els ulls cada dia i seguir endavant. Si falla aquesta transmissió, que al meu parer ja fa temps que es demostra inefectiva, les motivacions desapereixen, i sense motivacions la nostra societat es converteix en un ens passiu i degradat on, com deia, els objectius no van més enllà de la frívola perpetuïtat dels dies. Un conformisme recalcitrant s'està gestant en tota una sèrie de generacions que tindrà el seu impacte en un futur no gaire distant. Comencem a exigir-nos i albirem de nou cotes més elevades, no fos cas que ja haguem fet tard.

Jutges Incompetents

2010-05-02T02:15:00.006+02:00

Les darreres setmanes s'ha parlat moltíssim dels jutges incompetents. La desafecció que es percep des de molts estaments polítics i socials en relació a la no sentència de l'Estatut porta dies obrint telenotícies i cobrint pàgines centrals als diaris. El millor de tot és que encara queda teca per repartir i la resolució no arribarà avui, ni demà, ni l'altre. No obstant, avui m'agradaria desmarcar-me de l'àmbit polític i oferir-me a una altra activitat repleta de jutges incompetents: us sona Teixeira Vitienes?

L'anècdota del partit d'ahir s'esdevé quan l'àrbitre li ensenya a Busquets la segona targeta groga per perdre temps quan anaven a substituir-lo, però no l'expulsa. El més esperpèntic de tot, però, arriba un cop finalitzat el partit. Els col.legiats, dedueixo que després de profundes cavil.lacions a les entranyes de l'estadi, han determinat a l'acta que la segona groga de Busquets era, de fet, per a un jugador del Vila-real per empènyer-lo mentre caminava cap a les banquetes. En canvi, a les imatges de televisió es veu de forma evident per a qui és la tarja, bàsicament perquè el jugador del Barça es troba a un pam del jutge.

Em pregunto si la federació actuarà d'ofici com tantes vegades (no) ha fet i posarà a Teixeira Vitienes en conserva fins que sàpiga prendre apunts. Si bé és cert que els àrbitres es troben sempre al punt de mira de totes les crítiques, no es pot confondre entre cometre errades puntuals i estar incapacitat per arbitrar. Fora bo que la IFAB, la FIFA, la UEFA, la FEF i companyia entenguessin d'una vegada que els àrbitres no són robots i s'equivoquen tan com els jugadors fallen gols cantats.

S'ha de ser constructiu; la meva solució? Fàcil: ni jutges d'àrea, ni xips dins la pilota, ni altres bajanades; un "jutge de càmera" a dalt de tot de l'estadi mirant el partit per la pantalla, i quan es produeix una jugada polèmica aquest pren una decisió de forma immediata que li comunica a l'àrbitre principal mitjançant l'auricular.

"Oh, però és que així es perd l'essència del futbol!" En un negoci que es mouen quantitats desorbitades de capital cada any el mínim que es pot demanar és que els jutges siguin competents, i si això vol dir recórrer a les màquines que així sigui. Potser hauríem d'organitzar uns referèndum on tots els aficionats, jugadors, entrenadors i directius poguessin opinar. A més a més, el G-14 s'hauria de reactivar i redactar un reforma exigint les modificacions a les federacions d'acord amb el resultat de la consulta. Ara que, ben mirat, el més probable és que res d'això mai acabi materialitzant-se perquè mai serem capaços de redactar un text unitari. Els jutges seguiran fent la seva i si el text acaba arribant a un òrgan competent preguem perquè se'l prenguin en consideració. També ens queda l'opció de separar-nos de tota quanta federació i tirar pel dret... Però, de que estàvem parlant?

Revetlla d'Exàmens

2010-04-29T19:01:00.009+02:00

Aquell qui segueixi el meu piulador personal ja deu haver intuït que aquesta prolongada absència a la xarxa es deu a l'abocament absolut als exàmens de final de carrera. Com ja vaig comentar, és preferible mantenir el blog en standby una temporada i assegurar-se el diploma que no pas a l'inrevés. També passa, però, que la capacitat de concentració és limitada; i vet aquí aquest escrit.

Una de les coses que més em fascina, aprofitant el gran desplegament culer d'ahir, és la capacitat que té el Camp Nou, i suposo que fins a cert punt la resta d'estadis de futbol, de convertir-se en un ens únic que actua com un tot. Sí, són 100.000 persones diferents però les sensacions, les reaccions, el sentiment i una llarga llista de valors compartits converteixen el Camp Nou en una sola entitat compacta amb un caràcter definit i un comportament singular. El més curiós és que recentment he descobert una imprevisible extrapolació d'aquest fet: al campus de la universitat hi passa exactament el mateix.

Ja n'havia parlat alguna altra vegada, d'aquest sentiment unitari que existeix al campus. Com quan va haver-hi l'incendi a Owens Hall o quan l'equip de bàsquet va arribar als nacionals. El campus respira, respon i actua en funció de les variables que l'afecten, i al capdavall un grapat de gent reaccionant de la mateixa manera comporta que el campus concebi aquesta nova dimensió on actua com un sol, talment com el Camp Nou. La última i definitiva prova d'això fou la imminència dels exàmens finals, i com és lògic, els hàbits dels estudiants canvien i es comporten en conseqüència.

Ja és tradició que l'últim dia de classe molts dels estudiants vagin a celebrar-ho al bar que hi ha prop del campus. Per a molts, aquesta fou la seva última festa com a universitaris i clar, s'ha de celebrar corresponentment. Durant aquell dia no es parlà de res més a les classes i als carrers del campus: què farem aquesta nit, on anirem, qui hi haurà... Una impaciència un pèl excessiva.

I la nit va arribar. Alegria desbordant, emocions a flor de pell, finals a dos dies vista, alts índexs de nerviosisme; afegeix-hi una considerable dosi d'alcohol i el còctel, fent servir l'epítet d'habitud, és explosiu. El balanç final: un parell de baralles sense més rellevància, un quants bramant per la fi d'una etapa irrepetible, i un(e)s quant(e)s més amb el cor trencat per culpa de relacions sentimentals que es demostraren sense futur tot i que mai tingueren passat. En definitiva; la nit que més s'havia de gaudir acabà convertint-se en tot un drama de plors i rialles sense cap ni peus.

Ja conclosa la gran festa, de tornada a casa, em topo amb S., que no es va moure de l’apartament i es quedà a casa preparant els exàmens. De fet, mai surt, i molta gent la considera una espècie de social outcast; ella, però, lluny de tota influència dramàtica em saludà simpàticament i va tornar a l'aula d'estudi. I de cop hi vaig pensar. Nosaltres, com el gran grup de països capitalistes, vam a anar de festa i ja sabem com va acabar tot plegat. Ella, en canvi, un petit país comunista mig repudiat, es va mantenir al marge i la crisi no la va afectar gens ni mica. En qualsevol cas, era massa tard per metàfores mal encaminades que aquella hora de la nit no haguessin dut enlloc. I ho vaig deixar córrer.

Sentència Inabastable

2010-04-18T01:17:00.008+02:00

En aquest exercici diari, que ja he comentat d'altres vegades, consistent en mantenir-se informat de l'actualitat política i social del que passa allà d'on sóc, poques vegades m'he trobat amb un tema que acapari tantes opinions i reaccions com la no sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya.

Personalment el que em sembla més greu de tot no és que el veredicte final arribi o no arribi, o que s'especuli sobre l'estripall final que facin les tisores constitucionalistes. Des de ja fa forces anys, el més greu de tot és que Espanya qüestioni la voluntat d'un grup de gent, que resulta ser una nació diferenciada, a decidir lliurement el seu futur i com decideix organitzar-se jurídicament. Em resulta irrellevant el fet que es tracti d'un Estatut (ja d'entrada esquinçat) o d'una llei sobre els processos d'esterilització de la llet semidesnatada a la Vall d'Aran, per dir alguna bestiesa. El fet de retocar una coma en qualsevol text legal aprovat per un ens representatiu d'una nació, com és el Parlament de Catalunya, demostra al meu entendre que, en primer lloc, la potestat d'aquesta institució és limitada i vulnerable a la capacitat i voluntat interpretativa d'un altre òrgan superior com és el TC, i en segon lloc, estableix un precedent perquè futurs episodis on l'escenari polític derivi cap una situació similar, el TC pugui usar l'exemple de l'Estatut per legitimar el seu dret a la modificació.

També hi ha els que diuen que la Constitució és inviolable i així serà perquè es va votar i el resultat fou afirmatiu. Ara bé, dues preguntes; en quin context es va votar? Sortint de 40 anys de dictadura i repressió, una Carta Magna neolítica hagués obtingut un suport semblant. Qui va votar, o més específicament, qui no va votar? D'entrada jo i milions d'altres que mai hem conegut la dictadura, ni la transició, ni res associat amb tots aquests períodes foscos d'una història ja de per si obscura. Un simple càlcul cronològic ens explica com la gran majoria de la població espanyola mai es va manifestar a les urnes en relació a aquest text. Fins quan haurem d'esperar?

Les lleis representen la manera de percebre el món i la interacció de les persones amb el mateix en un període històric determinat. Així, les lleis romanes no servien per als temps medievals, de la mateixa manera que els nostres governants no s'aprofiten del "dret de cuixa". Quan una nació aprova un text i llur acceptació roman a l'espera que un altre òrgan la validi és que alguna cosa falla. No seria convenient, amb els temps que corren, que precisament ara ens quedéssim encallats en la història.

Diumenge de Pascua

2010-04-08T16:00:00.001+02:00

Diumenge de Pascua, sóna el despertador a dos quarts de nou. Esmorzem. A les nou en punt sortim de la universitat i anem cap a ciutat. El Time Warner Cable Arena de Charlotte és el nostre destí, el pavelló on hi juguen els Bobcats de la NBA. Un escenari magnífic, inaugurat fa tan sols cinc anys, amb una capacitat per a vint mil persones i escaig. A més a més, ara que l'equip a deixat de ser una banda i es troba en zona de playoffs la ciutat s'ha volcat totalment amb el bàsquet.

Es força aviat i fa bo, només un bunyol de nata i una brisa fresca primaveral que acarona les galtes, com si els cels també celebressin l'efemèride de la resurrecció de Crist. Baixant per l'avinguda que duu al pavelló ja es sent el bram de l'equip de so i la gent s'amuntega a l'entrada principal, on espera ser escanejada pels membres de seguretat.

Un cop a dins, una musica potent t'abraona i un munt de voluntaris s'ofereixen per guiar-te fins a la teva localitat. Pancartes aquí i allà, totes amb proclames positivistes, omplen el trajecte fins als seients. La posada en escena impressiona: canons de llum, efectes de so i musica a tot drap, animació a peu de pista, i a les pantalles gegants del pavelló s'hi veu un compte enrere al que li queden dos minuts de vida.

Finalment el marcador arriba a zero i, per un segon, tot s'apaga; silenci. De cop, unes altres pantalles enormes s'iluminen a l'escenari que hi ha a peu de pista i apareix la silueta d'un grup de rock que comença a tocar amb l'energia d'un moviment sísmic: Comença la missa. Bones Pasqües.

Pensaments de Cap de Setmana: Blogs, RCat, política...

2010-03-28T18:00:00.003+02:00

Un dels principals problemes que comporta la distància és haver de recórrer als mitjans de comunicació, tan tradicionals com alternatius, per esbrinar que ocorre al teu país. Així, la manca de contacte directe amb una realitat alhora tan llunyana i propera converteix l'activitat de mantenir-se informat diàriament en una autèntic esforç discernidor entre allò que val la pena tenir en consideració i allò que forma part de la quota informativa irrellevant.

Aquesta revifada independentista que nasqué fa uns mesos amb la irrupció de Reagrupament, entre altres fets, i que ha de culminar amb la revolució del poble català fins a la plena sobirania me la vaig empassar des d'un principi. Jo també. Fins i tot vaig acudir a un sopar organitzat per en Dessmond per sentir parlar a Joan Carretero en primera persona.

L'aparició d'RCat en l'escena política ara fa gairebé un any va comportar una sèrie de reaccions en cadena que van donar peu a una sensació de renaixement independentista al cor de la Catalunya internauta. Un exèrcit blocaire considerable amb moltes ganes i ambició va fer que l'arribada de la bona nova és propagués més ràpid per la xarxa que de barri a barri i de poble a poble. Mesos després, però, la situació ha canviat, i allò que havia de convertir-se en l'eina política que duria els catalans a la llibertat pot acabar cremant-se com una vareta d'encens; deixant una oloreta d'alguna cosa diferent però desapareixent al cap i a la fi.

La blogodependència que deixava intuir al primer paràgraf em va fer arribar aquesta sensació optimista que durant uns mesos es respirava a la xarxa. Molta, massa gent competent estava involucrada en aquest nou projecte anhelós com per no tenir-lo en consideració, però el temps, que és l'únic jutge que mai s'equivoca, ha fet que alguns dels pensaments que em perseguien des de ja fa forces setmanes hagin pres forma, volum i color.

Primer pensament. A la composició parlamentària actual no s'hi troba cap partit independentista. Si bé, CiU i ERC es refereixen al dret a decidir periòdicament, de forma metòdica i calculada, per mantenir les orelles dretes al seu sector de seguidors secessionistes, cap estratègia política d'aquestes dues organitzacions pot assegurar amb total clarividència que faran l'esforç definitiu per assolir l'estat propi. Pretendre aconseguir 68 diputats independentistes als propers comicis em sembla un objectiu poc coherent.

Segon pensament. Una estructura de partit sòlida i amb una cert bagatge històric és un requisit necessari i indispensable. Cada partit té un gruix d'electors gens menyspreables que vota per inèrcia i això els partits nous no ho tenen. Que Montilla no passarà a la història per ser el millor President de Catalunya no és cap secret, però tinc la sensació que sigui qui sigui el candidat del PSC els resultats de la federació catalana seran importants i, més o menys, similars. Així, també s'explica la constància en la intenció del vot al PP o ICV o la davallada relativa, i no absoluta, d'ERC.

Tercer pensament. Reagrupament, no està tan malament després del foragitament intern com alguns volen fer creure. El cas és que tampoc estava tan bé quan tot semblava anar a sobre rodes. Tot i que el context social i econòmic podia arribar a sacsejar el panorama polític, i encara que costi de creure, penso que la gent encara viu massa bé com per pensar en una revolució política a gran escala. RCat seguirà les mateixes pautes de creixement que molts altres partits han hagut de superar per fer-se un lloc a la societat.

Potser les coses encara han d'anar pitjor perquè alguna cosa canviï; o potser el que necessitem realment és un projecte "desacomplexadament" independentista i transversal, amb objectius a curt i llarg termini, que assoleixi un cert de nivell de credibilitat amb el pas del temps i acabi establint-se com el vertader referent polític per als que volen que Catalunya sigui una nació lliure. Un projecte amb els seus ideòlegs i els seus fundadors, la seva història i el seu llegat, el seu passat i el seu futur; un projecte que no vulgui apropar el poble a la política sinó que apropi la política al poble. Un projecte que, en definitiva, no busqui la independència com únic objectiu, sinó que l'entengui com el mitjà que farà que tots plegats visquem en un país millor.

Petits Canvis

2010-03-22T10:00:00.000+01:00

Iniciar-se en el món dels blogs és ben bé com aprendre a caminar. Al principi, vas fent tentines i no saps ben bé on vas, ensopegues, et caus i t'aixeques, encabat per tornar a caure. A poc a poc aprens que per molt que t'ho puguis pensar la Catosfera, o la comunitat blogosfèrica a la que pertanys, no gira al teu voltant, i que tu només ets un petit satèl·lit orbitant al voltant d'aquesta gran estrella intangible. I aquí és on se m'esdevingué la primera realitat del món blocaire: Ets tan sols un més.

No fa gaires dies llegia una breu reflexió, en un blog que parla d'altres blogs, sobre l'èxit. A l'escrit s'hi plantejaven diverses qüestions compromeses a nivell reflexiu: Què és (l'èxit)? Quan pots dir que has triomfat amb el teu blog? Un any i uns quants textos més tard encara m'ho pregunto, però podria dir que he progressat més aviat poquet, i la resposta es manté distant, borrosa. Cadascú té les seves motivacions personals per posar-se a teclejar periòdicament allò que li vingui de gust. La teoria del cost d'oportunitat, però, ens explica que aquesta persona podria estar fent qualsevol altra cosa en aquest moment, però decideix escriure al blog descartant totes les altres opcions. I aquesta premissa econòmica també me l'hauria d'aplicar. Segona realitat: Els consumidors som éssers irracionals.

Encara segueixo buscant el camí que m'indiqui cap a on es dirigeix el Politburó i què em reporta. Quin és el meu objectiu? Què busco? Com comentaven alguns companys catosfèrics aquesta setmana, a voltes ho engegaries tot a rodar, i llavors és quan penso "a qui vols enganyar amb això del Politburó?". Al capdavall, la blogosfera no deixa de ser el gran món de les mentides i perdre-hi el temps és una bestiesa. Però més tard me'n refaig, i acabo pensant que ben mirat tot plegat (futbol, política, literatura, amor... vida?) és una gran mentida i que per enganyar-se a un mateix millor fer-ho amb alguna cosa productiva i ben sana com ara escriure. Tercera realitat: Ets un col·laboracionista com qualsevol altre.

La utilitat final d'aquesta espremuda neuròtica, producte d'un tenesme blocaire, és incerta. El professor de física d'ESO em deia que a vegades la millor fórmula és provar i seguir provant combinacions diverses fins que els números quadren. Així que provo; canvio el format de bloc i li intento donar un aire diferent, tampoc sé quin, però diferent. Les mentides seguiran sent les mateixes, però qui sap si ara seran més creïbles. Desitjo que us agradi.

Tercer Cop

2010-03-18T14:50:00.005+01:00

Ara fa gairebé un any redactava l'escrit Segon Cop on explicava les sensacions que provoca assolir els èxits establerts al principi de temporada i esdevenir triomfador. Un dels detalls que vaig obviar en aquest primer escrit és que quan més temps ets membre d'un equip més important és el teu rol i més identificat et sents amb els triomfs que s'aconsegueixen col·lectivament.

La fruïció d'aquest tercer anell de campions ha sigut igualment extàtica. Si l'any passat ja vam combregar-nos a l'èpica i aconseguirem guanyar la conferència al camp dels nostres màxims rivals a la pròrroga, aquest any, tot i no ser favorits, hem revalidat el títol. L'esforç fou monumental, els quarts de final i la semifinal els vam guanyar per penals on com a cinqué llançador vaig sentenciar les dues eliminatòries. A la final, vam remuntar el gol que ens van marcar al primer minut de partit per acabar guanyant 2-1.

Aquest any ha sigut realment especial. Més enllà dels èxits de l'equip el reconeixement individual també s'ha produït, a l'entrega de premis em van atorgar l'MVP del torneig de conferència. Ara ja són tres campionats en quatre anys i tot indica que l'any que ve tornarem a ser uns candidats ferms al títol. Talment com deia fa un any, tornarem a competir per repetir la gesta, i amb sort, engrandirem la nostra humil llegenda personal.

Campus Accidentat

2010-03-10T03:33:00.015+01:00

Aprofitant l'embranzida d'aquest aparent estat de caos degut a la neu, que es percep des de la distància, en el que es troba sotmesa Catalunya, voldria compartir una sèrie d'esdeveniments que també han sacsejat el campus de Winthrop durant aquests dos primers mesos i escaig de semestre.

Per començar, aquest semestre ja ha nevat, ni més ni menys, que quatre vegades. A Carolina del Sud és habitual que hi nevi un cop cada parell d'anys a tot estirar. Les tres primeres nevades van coincidir en tres divendres consecutius i totes van començar al capvespre. Aquesta precisió temporal quirúrgica va impedir que durant gairebé un mes els estudiants poguessin sortir durant el cap de setmana i es quedessin a l'habitació o a casa. El dilluns, però, qualsevol rastre de neu ja s'havia esvaït i tothom tornava a classe religiosament. Diversos professors ja han comentat que la mitjana de notes als exàmens parcials ha sigut notablement més elevada que la de semestres anteriors. Curiós i innovador sistema educatiu. La última nevada, motiu de joia i alegria per a tots, va caure la nit de dimarts a dimecres ara fa set dies; dimecres no va haver-hi classe, i en certa mesura molts es van sentir recompensats per tres caps de setmana d'aïllament dominical.

Divendres passat, l'equip de bàsquet va guanyar la final del campionat de la Conferència contra l'etern rival, Coastal Carolina. Com que no tenim equip de futbol americà els de bàsquet són els que tenen més repercussió mediàtica i el partit fou emès a ESPN per tot el país. La nit del divendres molts estudiants van anar al bar que hi ha prop de la universitat a esperar l'arribada dels jugadors. Abans de sortir a celebrar-ho, però, i un cop hagueren tornat, els jugadors de bàsquet van tenir la fabulosa idea de brindar amb xampany a les dutxes del vestidor esmicolant ampolles i copes per tot arreu. Us imagineu qui comparteix les dutxes amb l'equip de bàsquet? Els darrers quatre dies hem hagut de caminar mig despullats corredor avall per anar a les dutxes d'un altre vestidor del Coliseum. En qualsevol cas, no cal dir que la celebració aquella nit fou força grossa.

L'últim fet extraordinari succeït al campus ocorregué fa tot just tres dies. Una intensa fumera grisosa sorgia del bell mig de la universitat dissabte a la tarda. Consternats, cada vegada eren més els curiosos que s'apropaven al lloc dels fets. Des de la residència, jo en tenia una vista privilegiada. No gaire més tard començaren a baixar camions de bombers i policies fent brogir les sirenes per totes bandes, i ben aviat una capa grisa es va estendre abraçant el campus i rodalies. Owens, l'edifici més nou de tots els de Winthrop s'havia incendiat i els firemen locals van haver de treballar de valent tota la nit i fins diumenge a la tarda per apaivagar completament el foc. Ahir dilluns, totes les classes es van cancel·lar perquè s'havien de reubicar les assignatures impartides als edificis afectats. Avui ja hem tornat a classe, però el desconcert a certes hores del dia ha sigut evident: carrers tallats, edificis tancats, modificació d'horaris...

Lentament tot sembla tornar a la normalitat. Tot i la desgràcia de l'incendi no s'ha hagut de lamentar cap desgràcia major, i aquest sentiment d'unió i camaraderia que s'ha instal·lat en la majoria d'ànimes que pul·lulem pel campus no ofereix cap mena de dubte, tots plegats ens en sortirem endavant.

Grafits: un problema quotidià

2010-03-05T19:24:00.007+01:00

L'article a continuació me l'han publicat els companys del Malgrat Confidencial al seu diari digital:

_________________________________________

En una societat sòlida i avançada, on les necessitats bàsiques dels seus integrants estan plenament cobertes, les millores en qualitat de vida i benestar social sovint depenen més de petits factors o detalls, a vegades intangibles, que no pas de grans canvis estructurals en els quefers diaris de les persones.

Un dels principals problemes que afecta a la població de Malgrat, tot i que sigui una qüestió molt infravalorada i que gaudeix d'una incomprensible acceptació, són les guixades que durant anys han proliferat a molts indrets de la població. Entenguin que per acceptació em refereixo més aviat a resignació; després d'observar tants anys aquests elements a les parets dels nostres edificis hem après a conviure amb ells sense escandalitzar-nos en excés. Així, firmes, graffitis, símbols o consignes polítiques de totes les orientacions es poden trobar en murs de cases abandonades, al nucli antic, als passos subterranis o fins i tot a les parets de l’església.

Aquestes pintades, que segons dades de la web de l'organització "Graffiti Hurts" representen l'acte vandàlic més comú, tenen un impacte molt més negatiu en la societat del que ens podem imaginar. Els graffitis augmenten la inseguretat ciutadana i disminueixen el valor de les propietats del districte on es troben, a més a més desprenen aquesta imatge de zona marginal, freqüentment associada amb els guetos, i tan poc beneficiosa per promoure l'atractiu local. El raonament és el següent: en una zona on es tolerin les pintades i no es faci res per prevenir-les, els potencials transgressors percebran la creixent inseguretat del barri i tindran menys remordiments a l'hora de cometre infraccions més importants, i aquest fet dona peu a l'establiment d'un cercle viciós cada cop més incontrolable.

A Malgrat hi ha pintades que les tinc vistes des de que tinc ús de raó, i potser hi ha algú que pensi que esborrar-les no serviria de res perquè tornarien a aparèixer al cap de poques hores, però aquesta seria una creença errònia. Utilitzant les dades de la web abans esmentada, la millor manera de prevenir-ne la proliferació és esborrant-les immediatament, "eliminar els grafittis entre 24-48 hores després d'haver-se pintat és clau per una prevenció efectiva".

En definitiva, el graffitisme és una activitat il•legal plenament consolidada a la nostra vil•la que conviu amb l'acceptació de la societat i l’administració malgratenca; una activitat que tan pot servir com a llançadora per disparar els índexs de delinqüència o com a mecanisme per tallar de soca-rel gran part de l'activitat delictiva si es prevé eficaçment. Pel bé de Malgrat, és hora d'afrontar el problema obertament, prendre mesures concretes i acabar d'una vegada per totes amb aquestes mostres d'incivisme tan comunes.

Lladres 2.0

2010-03-01T02:02:00.001+01:00

Les anomenades eines 2.0, que ara estan tan de moda, tenen infinitat d'aplicacions i usos per a millorar les comunicacions i els fluxos d'informació arreu del món. No és difícil imaginar-se fins a quin punt han calat aquests elements interactius dins la societat observant els milions d'usuaris de tots els indrets i racons dels cinc continents que ja acumulen aquestes xarxes. De fet, si Facebook fos un país seria el tercer més poblat, que es diu ràpid.

Entre aquests centenars de milions, però, no tothom busca la fruïció personal o el gaudi que busquem la majoria. Obeint aquest patró tan humà que ens diu que sempre ha d'haver-hi una quota d'oportunistes malparits que es beneficia de la bona voluntat de la resta, les xarxes 2.0 també són un cau de potencials delinqüents i transgressors.

La realitat és que la quantitat de mala fe que campa, o navega, per la xarxa és força considerable. Fa cosa d'una setmana, llegint al Huffington Post, un curiós titular atreia el meu interès. "Els usuaris de Facebook i Twitter podrien trobar-se amb increments a les seves assegurances".

Anem a pams. El Twitter és una d'aquestes xarxes tan populars que es troben en ple creixement exponencial. Aquesta peculiar xarxa social ha creat, desenvolupat i implantat el concepte de microblogging a Internet, i tot i que al principi, com a moltes altres persones, a mi tampoc m'acabava fent el pes, al final li he trobat el què i m'he acabat unint a la llarga llista de "twittejadors".

El cas és que el Twitter també incorpora una petita opció anomenada geotagging que permet als usuaris identificar les coordenades des d'on hom "twitteja" i localitzar-lo geogràficament. Bàsicament, aquest mecanisme permet a tothom que ho desitgi saber on et trobes en aquell precís instant, i ja han aparegut els primers casos on s'ha relacionat el robatori en algun domicili amb els comentaris que el propietari ha publicat al Twitter. Les companyies asseguradores, que tampoc s'estan per gaires romanços, ja han fet arribar la seva advertència.

Aquests exemples sempre van bé per recordar que tots els progressos tenen els seus inconvenients; i, dins d'aquesta bogeria mundial amb les xarxes socials, mai va malament tenir una mica de cura i procurar protegir la intimitat de cadascú. Al final, què ens queda si ens ho ensenyem tot a la xarxa?

Goodwill, o com posar-lo en perill

2010-02-20T23:35:00.019+01:00

En el món empresarial el concepte de "goodwill" ve a ser un terme general per definir tot allò que té un impacte positiu en les interaccions socials que es desenvolupen en qualsevol àmbit o activitat empresarial. D'exemples n'hi ha molts, les relacions entre els treballadors d'una oficina, o entre els treballadors i el seu cap, o fins i tot entre una empresa i els seus clients. El "goodwill", que traduït literalment significa "bona voluntat", es considera un element indispensable per tenir èxit en tota activitat que s'emprengui i que consti de qualsevol tipus d'interacció entre dues o més persones; i compte, no només es tracta de crear-lo, sinó també de mantenir-lo.

En el cas d'un blog personal, posem per cas El Politburó Capitalista, la quantitat de "goodwill" existent vindria determinada per la relació entre l'autor dels escrits, és a dir jo mateix, i els comentaristes del blog. Així, puc admetre que fins ara sempre hi ha hagut un to molt cordial i enriquidor en totes les opinions i respostes que he obtingut dels lectors del blog, i tot i que tampoc són milers de milions els lectors que em segueixen habitualment, el "goodwill" es manté en constant creixement. Un exemple invers seria el cas del blog d'en Salvador Sostres, un articulista tan polèmic com talentós on els seus seguidors i detractors habituals és barallen diàriament a base de desqualificacions per intentar apoderar-se de la raó. En aquest cas, com us podeu imaginar, el "goodwill" és molt més oscil·lant que en d'altres llocs i aquest fet, òbviament, a llarg termini no pot ser gens bo.

I a que ve tot això, es preguntarà algú. Doncs bé, és una excusa; sí, una excusa perquè avui faré una excepció. Normalment amb els meus escrits intento exposar un tema més o menys interessant que promogui algun tipus de debat o reflexió, però avui no, avui escric per queixar-me, i per queixar-me de les dues coses que menys puc suportar en aquesta vida. Dues manies personals que em sulfuren per dins, que m'enfurismen i que em posen de més mal humor que el lingüista d'en Montilla. Avui el "goodwill" se'n va en orris i per això ho intento justificar abans que se m'escolin el nombre de visites diàries.

La primera cosa que no suporto és que s'entortolliguin els cables de qualsevol tipus d'aparell electrònic. Avui volia fer "reformes" a l'habitació i m'he disposat a canviar l'escriptori de lloc, per darrere però hi passen els cables del portàtil i la seva bateria, tres dels altaveus, els carregadors de dos mòbils, el cable d'Internet, el ratolí, l'antena de la televisió, el llum de taula i el raspall de dents elèctric. Després d'un bon quart d'hora estirant per aquí i per allà i jugant amb el que en argot escalador serien uns deu Prussiks, un sobre l'altre, i també just abans de perdre l'oremus, he desistit exhaust.

La segona cosa que no suporto és que els ordinadors i maquinotes similars em vagin lents. Un cop he assumit que l'escriptori es quedava on era m'he decidit a revisar uns apunts per demà i fer un parell d'exercicis per Internet que el professor d'economia té a la seva web. Però no hi havia manera, la connexió anava i venia i cada vegada que entrava a la web se'm penjava el portàtil de nou, amb les conseqüents lapidacions de converses al Facebook, lectures de blogs a mitges i capítols de Plats Bruts carregant-se al Youtube. Per qualsevol altra persona això segurament serien minúcies sense importància, per a mi, tot un malson en plena tarda d'un tranquil diumenge de febrer.

Al final, he decidit anar-me'n a córrer una estona al centre esportiu del campus per aclarir-me les idees i m'he acabat trobant en Magnus, bon amic i excompany de l'equip. Hem acabat jugant a esquaix i m'ha anat de meravella, perquè un cop he tornat no només se m'ha passat l'emprenyament sinó m'he posat a escriure sobre tot plegat com qui no vol la cosa, rient-me del meu propi dramatisme exagerat. Si és que a vegades no tenim paciència per a res, i el que ens falta es prendre'ns les coses amb una mica més de calma.

Perversió Paisatgística

2010-02-15T03:00:00.001+01:00

A l'assignatura d'Advanced GIS (Sistemes d'Informació Geogràfica avançada) ens fem un tip de mirar mapes i estudiar patrons geogràfics, tan humans com naturals, per observar com interactuen societats d'arreu del món amb el medi que els envolta.

Un dels primers conceptes que el professor S. ens va voler fer entendre fou que, històricament, les societats s'han organitzat de manera ordenada; formant, així, estructures urbanes homogènies i cohesionades amb l'entorn adjacent. Aquests patrons són fàcilment observables en comunitats ben diverses, i si bé la globalització i les demandes de la societat actual estant canviant la imatge dels centres poblacionals mundials, el llegat històric que desprèn cada zona geogràfica continua sent evident i palpable. A continuació n'adjunto uns quants exemples gentilesa de Google Earth:

Salamanca, Espanya:

Ermioni, Grècia:

Al Madinah, Aràbia Saudita:

Timbuctu, Mali:

Tuek Phos, Cambodja:

Seül, Corea del Sud:

A vegades passa, però, que els interessos i necessitats del moment pesen més que la tradició i la coherència. A l'última fotografia es pot veure un exemple que contradiu l'harmonia paisatgística que regna en els indrets anteriors.

Malgrat de Mar, Catalunya:

- Què és això?

- Això? Malgrat, el meu poble.

- No, no... Això tan lleig al mig.

- Un aparcament per cotxes.

- Now, "that" is a crime.

Una còpia barata?

2010-02-07T21:30:00.002+01:00

Advertència: Aquest post és un metàfora.

Pista 1: A les etiquetes de l'escrit hi posa: "Política, Reflexió".

Pista 2: No existeix cap senyor Drwzi, però el nom té un significat.

Pista 3: A ningú no li sona de res el logo de Révolution?

_________________________________________________

Les bosses Louis Vuitton o Chanel falses perjudiquen el negoci a l'empresa Louis Vuitton i Chanel? A priori la resposta és evidentment afirmativa. De la mateixa manera que passa amb els DVD o la música, on la pirateria, any rere any, fa perdre milions a les discogràfiques i als artistes (també a la SGAE), podríem pensar molt coherentment que les falsificacions d'articles de gamma alta perjudicarien als productes legítims.

En general, el perfil del consumidor de bosses de gamma alta és una persona que es pot permetre gastar fins a més de 1000 euros en una bossa, i més important, que està disposat a pagar-los. L'aparició de bosses falses, en canvi, només atrau a un nou sector de consumidors, que atrets pel glamur de la famosa LV o de les C entrellaçades, es llença la compra d'ítems de baixa qualitat però de gran ressemblança amb els originals. Així doncs l'efecte que té la comercialització d'imitacions només satisfà aquells que no poden costejar una bossa origina o no en volen pagar el preu, i l'impacte negatiu del mercat gris envers aquestes marques no és tan acusat.

De cop i volta, però, apareix al mercat la bossa "Révolution". Ningú sap ben bé si es tracta d'una burda imitació o d'un producte original; el cas és que aquesta nova bossa s'assembla en molts aspectes a les que dissenyen les dues marques d'alta costura, ja que al cap i a la fi la funcionalitat és la mateixa, però el seu disseny trencador, un preu molt més moderat i la publicitat que obté del boca a boca de consumidors satisfets atrau tant a un bon grapat de compradors de bosses Louis Vuitton i Chanel originals com a caçadors de gangues.

Però el dubte segueix existint, són les bosses Révolution un producte capaç de competir amb LV i Chanel o són una pobra còpia? Els experts en moda de tot el país no s'acaben de posar d'acord i malgrat la insistència per part dels promotors de la qualitat del seu producte, dóna la sensació que és més l'ímpetu dels consumidors i de la pròpia companyia que no pas un cúmul d'arguments sòlids que en justifiquin la seva compra. Fins i tot, una recent discussió en el sí de la cúpula directiva de Révolution ha fet créixer el desconcert dels usuaris de bosses de tot el país.

Serà Révolution capaç de capgirar el rumb, postular-se com un competidor ferm al mercat i atraure més compradors de Louis Vuitton i Chanel, o d'altra banda, esdevindrà una marca secundària i s'estancarà en la lliga del mercat gris de tristes imitacions? Caldrà veure les noves estratègies que l'empresa posarà en pràctica per convèncer el nombre creixent d'escèptics; de moment, encara és una incògnita per desvelar si el controvertit dissenyador Jan Drzwi entrarà a formar part de l'equip de disseny de la companyia, diuen que ell té la clau perquè les bosses de Révolution tornin a estar plenes d'il·lusió.

Immigració a Catalunya (3): Casa de Tots

2010-02-01T15:41:00.021+01:00

A l'últim escrit vaig arribar a la conclusió que per molt que ens agradi vanagloriar-nos pel fet de ser una terra d'acollida, la realitat és diametralment oposada a aquesta premissa i la vertadera capacitat del poble català per assimilar nouvinguts és, francament, pobra.

En les últimes dècades hem pogut comprobar com les onades migratòries han fomentat la heterogeneïtat cultural i lingüística de Catalunya; així, cada nova tongada de nouvinguts ha aportat els seus nous elements tradicionals, ja siguin religiosos, lingüístics o de qualsevol altre tipus. Bé, crec que és coherent afirmar que en una societat integradora efectiva aquest trets culturals diferents no haurien de suposar cap problema: per més gent nova que arribi, el territori en qüestió continuarà conservant les seves arrels.

Els Estats Units en serien un clar exemple; un país que, de fet, l'han aixecat les gents d'arreu del món i on la cultura predominant no és sinó un amalgama de diferents cultures dins la qual tothom s'hi pot arribar a sentir identificat sense perdre la referència als seus orígens. També és cert, però, que el nostre cas és diferent, Catalunya ha tingut una cultura ben definida durant molts segles, per això s'han de cercar noves maneres de promoure i preservar la cultura autòctona, i és aquí on arribem al quid de la qüestió: els incentius per mantenir viva la cultura catalana.

A la primera part d'aquestes reflexions sobre la immigració observava una certa fòbia col.lectiva envers l'arribada d'estrangers; quan, de la mateixa manera que passa amb la cultura, si fóssim una societat integradora efectiva això no hauria de suposar cap problema. Al meu parer, aquest temor només pot ser originat quan sabem que no som capaços d'assimilar eficaçment aquest influx immigratori. Ara bé, podem realment posar en pràctica una política d'integració eficaç?

Per poder respondre afirmativament aquesta pregunta s'han de posar en pràctica dos requisits, en aquest ordre; primer, crear un escenari on la cultura catalana tingui suficients incentius per motivar-ne la seva preservació per part dels nouvinguts; i segon, exigir a aquests nouvinguts la seva correcta adaptació un cop aquests incentius han estat establerts. Compartint-ne la responsabilitat, ambdues condicions passen tant per la ciutadania com per l'estament polític. En primer lloc, si els catalans amb el nostre tradicional autoodi no som els primers en promoure'n l'ús i la participació social ja podem plegar, per molt que ens agradi culpar als altres, els de fora, també hem d'assumir la nostra part de culpa. La segona part, igualment complicada, és la que consisteix en exigir. Un cop hem construït un país on veritablement la llengua i cultura catalanes són el vehicle integrador i el millor element per obrir-se camí en aquesta nova terra d'acollida, hem d'exigir.

Encara avui dia és molt mal vist qualsevol intent per implantar mesures que, en certa manera, exigèxin l'ús del català de forma contundent, i és llavors quan les paraules feixista o nazi o similars afloren sense cap tipus de mirament. Ben mirat, és força evident, fins al dia que aquestes mesures no es puguin equiparar a una demanda real per part de la societat continuarem posant més teules a una casa encara per fer. Per bé o per malament la solució continua passant per nosaltres, i com ja vaig acabar dient amb l'article sobre el català i la immigració a Malgrat: és complicat, però no impossible.

Immigració a Catalunya (2): Des-Integració

2010-01-26T19:29:00.027+01:00

Seguint amb l'intricat tema de la immigració, reflexionava després de llegir l'article "Ciutadans sense papers" de l'historiador socialista Ferran Mascarell al diari Avui. A l'escrit, entre altres coses, Mascarell destaca la capacitat històrica de Catalunya per integrar i assimilar els nouvinguts forasters. De fet, aquest un concepte molt arrelat en els cercles institucionals catalans; tant que fins hi tot ho van deixar ben clar al preàmbul de l'Estatut, referint-se a la capacitat integradora i els avantatges de la diversitat de la població catalana fins a tres vegades.

Sempre he cregut que els professors d'història o historiadors, o simplements llicenciats en història, que conec o he llegit, tenen aquesta claredat cronològica dels fets i aquesta capacitat per entendre'n el context; d'atra banda, però, en general els trobo bastant desconectats del present, com si el fet d'haver estudiat temps passats els hagués ancorat inamovibles en algun període pretèrit.

Crec que tots coincidirem en dir que les societats són uns ens canviants, la composició de la qual varia notablement amb el pas del temps, i aquest fet, sense anar més lluny, es veu de forma claríssima a casa nostra. Igualment cert és el fet que Catalunya ha rebut grans quantitats de gent forana que amb el pas del temps s'han acabat integrant de millor o pitjor manera. Ara bé, fou voluntat dels catalans l'elevat influx d'estrangers, converteix això a la Catalunya actual en una terra d'acollida?

Suposo que algú dirà que sí, que és obvi, doncs l'Estatut ho deixa ben clar (fins a tres vegades) i fou la voluntat de tot el poble la que ratificà el text escrit pels polítics. Així doncs quedem que Catalunya és terra d'acollida; o no? L'arribada massiva de gent que duia el segell franquista fou rebuda amb aquesta capacitat integradora que esmenta el senyor Mascarell, potser és que hi havia alguna altra opció? L'arribada actual d'immigrants és rebuda amb aquesta capacitat integradora, o és que amb la política actual de trànsit de persones hi ha alguna alternativa?

És realment complicat determinar la voluntat d'una societat com una entitat unida tal i com fa el senyor Mascarell al seu article, però el que em sembla evident és que les etiquetes amb les que sovint s'identifica i es congratula a Catalunya, sempre des de la pròpia Catalunya, per la seva aptitud d'assimilar nouvinguts, són més aviat una manera de negar-se a acceptar el dèficit que històricament ha tingut el país amb la gestiò dels "nous catalans", tan a nivell social com a nivell polític, que no pas una reflex veraç de la realitat catalana. Com s'explica, si no, que en poques dècades el català hagi patit un retrocés tan important a tot el país; és aquesta la nostra manera d'integrar els altres, desintegrant-nos?

(A continuació: Part 3, aquí intentaré trobar una mica l'encaix a tot plegat).

Immigració a Catalunya (1): Xenofòbia?

2010-01-23T06:25:00.027+01:00

Ja fa dies que no escric, i ho noto. Durant aquesta quinzena n'han passat moltes, de coses, i la tensió se m'acumula fins al punt que ja no sé si escriure sobre la renovació d'Haiti o el terratrèmol d'en Pep... En fi, tinc el cap ben espès.

_______________________________________

El que sí he seguit amb especial interès ha sigut l'inextigible debat sobre la immigració, recentment revifat per la negativa de l'alcalde de Vic a empadronar els estrangers sense papers. Des de sempre m'ha cridat moltíssim l'atenció aquest tema i, per això, més que parlar sobre el contenciós de Vic, m'agradaria fer una reflexió general sobre els processos migratoris que afecten el nostre pais, com ja he fet algun altre cop a nivell local.

La passió que esmento sorgeix bàsicament per tres motius: primerament, es tracta d'un debat perenne i aparentment sense solució; en segon lloc, perquè el problema anirà en augment i es convertirà en una prioritat política i social en qüestió d'anys, i, finalment, perquè en última instància es replantejen vells debats ètics i morals sobre la dignitat humana i els drets de les persones.

Els influxos migratoris que reben tant Catalunya com Espanya estan compostos de forma majoritària per treballadors poc qualificats i de classe baixa. Bé; des d'una perspectiva purament econòmica, on els treballadors són analitzats com a individus homogenis, els únics preocupats per l'arribada massiva de treballadors estranjers poc qualificats haurien de ser els treballadors nacionals poc qualificats, paradoxalment, però, sembla que en termes generals el sistema estigui configurat a la inversa.

M'explico. Tot i l'augment en la competència laboral que representa la contínua arribada d'immigrants poc qualificats, han sigut les esquerres, amb el suport de les classes populars, les que tradicionalment han abogat per polítiques aperturistes i de supressió de fronteres; mentre que les dretes, amb el recolzament de les classes benestants, s'ha mostrat més reticents amb polítiques caractaretizades pel control i restricció.

Aquest escenari només em fa arribar a una possible conclusió: la perspectiva purament econòmica no existeix o té poc pes en la mentalitat ciutadana, i en canvi, amb el que sí que ens trobem és amb un alt grau de xenofòbia col.lectiva. I per xenofòbia no em refereixo a la definició del DIEC: "Odi als estrangers", sinó al seu significat mes etimològic que es refereix a "por" o "temor" envers aquest grup de gent. Al cap i a la fi, és a les nacions amb un gran bagatge històric i cultural on es pot entendre que, més enllà de motivacions econòmiques, també apareixin motivacions identitàries contràries ("por" i "temor") a l'entrada d'elements distorsionadors de la cultura existent.

Balanç Nadalenc 2010

2010-01-11T23:00:00.018+01:00

A l'estil de la secció "m'ha agradat/no m'ha agradat" que feia Xavier Bosch fa uns anys en el seu programa esportiu nocturn a Rac1 "Café Baviera", voldria fer un petit balanç de les vacances de Nadal d'enguany i les valoracions que n'extrec. Per evitar malentesos, les meves vacances foren d'un mes exacte, de l'11 de desembre a l'11 de gener.

M'ha agradat:

Els referèndums per la independència de Catalunya. Més enllà del ball de números i valoracions diverses que s'han fet al voltant de les consultes populars, el fet que la societat catalana tingui aquesta enorme capacitat per mobilitzar-se demostra que queda un llarg camí per recórrer, alhora que serveix per fer un toc d'atenció molt important a l'estament polític del país.
El Barça de les 6 Copes. Pels culés que no vam viure-ho, que ara ja devem ser majoria, el Barça de les 5 Copes ha sigut sempre un referent històric del club; ara nosaltres som els privilegiats que d'aquí molts anys explicarem la gesta del "Pep Team" amb orgull.
El Catalunya - Argentina. No havia anat mai a cap partit de la selecció i realment va ser una festa tan al camp com a la grada. L'organització va preparar un espectacle molt elaborat a l'estil NBA i fou una llàstima que hi anessin 53.000 persones que, d'altra banda, haguessin rebentat qualsevol altre camp del nostre país. No entenc perquè la selecció no disputa els seus partits a l'estadi Lluís Companys, especialment ara que no hi juga ningú.
Avatar. Dins de l'actual món cinematogràfic on pràcticament només triomfen les seqüeles del Harry Potter o el Batman de torn, l'aparició d'aquesta superproducció és una alenada d'aire fresc. Tant bons han sigut els resultats que James Cameron ja ha anunciat que es farà la trilogia...

No m'ha agradat:

La Cimera de Copenhagen. L'anunciada conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic a la capital danesa resultà ser un fracàs rotund. Les classes polítiques de tot el món, especialment els representants dels països desenvolupats, han ofert una imatge pèssima tan en l'organització de l'esdeveniment com en l'assoliment d'acords, més enllà de l'obvia despesa econòmica que ha comportat la reunió. En qualsevol cas que ningú s'esparveri, el proper Conferences of the Parties (COP) tindrà lloc a Mèxic aquest 2010.
El missatge de Nadal del President de la Generalitat. El Molt Honorable no és precisament el paradigma de la retòrica i de l'elaboració oral, però això ja ho sabíem. El que no sabíem és que Montilla usaria el missatge nadalenc de rigor per encetar la campanya electoral des d'una òptica tan remarcadament partidista.
El Barça-Sevilla. Pocs dies s'aconseguirà reunir tanta gent davant de les pantalles com la Nit de Reis a les 10, després de la cavalcada. Els de la FEF són un colla de bandarres per deixar-se manar pels interessos de les teles, igualment pocavergonyes. Al final, ja sigui per motius d'horaris televisius o per temes de seleccions nacionals, els que sempre en surten perden són els clubs.
La Copa d'Àfrica. Per aspirar a organitzar qualsevol esdeveniment de la volada d'aquest campionat, la primera condició que s'hauria de complir és que la integritat física dels participants estigués 100% garantida. L'atac a la selecció de Togo és un fet menyspreable que va en contra dels valors globals que promou el futbol. Espero que el bon futbol substitueixi aviat el mal record amb el que ja sempre es recordarà la Copa d'Àfrica 2010.

Camí a Casa

2009-12-15T10:08:00.018+01:00

M'he pres gairebé dues setmanes sense escriure per acabar el semestre amb força i donar-me temps per recuperar-me del jet lag. A aquestes alçades em pensava que l'adaptació al nou fus horari seria qüestió de dormir molt la primera nit; però resulta que no, el trastorn horari continua robant-me quatre dies amb els seus símptomes de rigor: maldecaps, insomni, gana. Per aquesta raó no he pogut compondre cap escrit amb cara i ulls, però si que van passar una sèrie de coses que m'agradaria compartir tot canviant l'habitual format dels escrits d'aquest blog.

Després d'11 hores de viatge repartides en dos vols arribo a la T1, la flamant terminal barcelonina paradigma de la tecnologia i l'arquitectura. No obstant, l'arribada a casa no es transmet en sensacions positives per bé que una sèrie de factors aconsegueixen que el trajecte continuï sent tan feixuc com a l'estranger.

Primer problema; l'avió ens deixa a l'extrem més allunyat de l'edifici, per arribar a la recollida d'equipatges s'han de caminar uns deu minuts ben bons. Després d'estar gairebé mig dia encasellat en un seient minúscul el que hom vol és agafar les maletes i no veure avions durant una temporada, en cap cas fer una ruta turística per la terminal.

Segon problema; tot creuant la T1 de punta a punta m'adono del predomini absolut del castellà ens els plafons publicitaris i altres elements propagandístics repartits per l'edifici. Un que em va cridar especialment l'atenció fou el de "Las Tiendas de Aeropuerto" on el català no hi apareixia per enlloc. Benvingut a la Catalunya on el català s'imposa i el castellà es persegueix.

Tercer problema; per finalitzar el trajecte havia d'agafar la Renfe, però al no haver-se completat l'obra que ha d'allargar el servei de trens fins a la terminal nova s'ha de prendre primerament un autobús llançadora entre terminals, localitzar el bus seguint els senyals de l'aeroport és tota una aventura. Encara em pregunto com s'ho fan els turistes.

El viatge amb el tren d'hora i mitja em retrobà amb la crua realitat. En només vint minuts no van faltar l'individu que reparteix paperets explicant la seva situació personal nefasta, el grup de joves fumant porros dins del comboi, l'acordionista incansable o l'immigrant que és expulsat del tren pel revisor per no dur un tiquet vàlid mentre els seu company fuig corrent vagó avall. A més a més d'un home ben estrany d'uns seixanta anys, amb texans arremangats a mitja tíbia i una jaqueta massa moderna per a ell, que em mirava descaradament la maleta cada cop que s'obrien les portes com si comprovés que efectivament encara l'assegurava el meu puny tancat. Potser eren manies meves però l'home també va baixar a Malgrat.

A la fi arribo a casa i explico les vivències de l'inacabable viatge, entre històries d'avions, trens i personatges diversos comença el telenotícies obrint l'edició amb la cúpula socialista inaugurant la línia L9 del metro: "veieu com us deia que s'ha d'anar amb compte amb qui us trobeu al tren..."

Llegat Nazi?

2009-12-04T19:09:00.016+01:00

És ben sabut que un cop acabada la II Guerra Mundial molts dels alts càrrecs nazis hagueren de fugir lluny per no haver de patir les represàlies i condemnes dels aliats triomfadors. La declaració d'una amnistia mai es presentà com una possibilitat realista i l'ègida feixista es consumà als indrets més recondits; especialment a l'Amèrica del Sud i Xile en concret, on els alemanys mantenien estretes relacions gràcies a l'emigració alemanya del segle XIX.

Entre els destacats membres d'Odessa, l'Organització Dels Antics Militants de les SS, sobresurten noms con Adolf Eichmann i Alois Brunner, responsables directes de l'execució de més de tres milions de persones; Aribert Heim, més conegut com "Doctor Mort" per experimentar amb jueus a Mathausen; talment com Josef Mengele, que dugué a terme pràctiques similars al camp de concentració d'Auschwitz i fou anomenat amb el sobrenom d'"Àngel de la Mort".

Aquest últim, precisament, durant la seva etapa com a metge de l'infern polonès, cometé múltiples atrocitats empès per la seva passió per la genètica i l'eugenèsia, la branca de la medicina que busca la perfecció de la raça mitjançant la modificació genètica i el control d'aspectes físics i psicològics. Un cop acabada la guerra, Mengele, com tants altres, es desplaçà a Paraguai per caure en l'anonimat. La resta de la seva vida fou un anar i venir per diversos països sud-americans i alguna visita llampec a Europa, fins que es va desplaçar a Brasil on va morir estranyament ofegat a la platja el 1979.

Cândido Godói, Brasil, 2009. Aquesta petita localitat, situada al sud-oest del país, ha despertat recentment l'interès de la comunitat científica internacional. La males veus locals narren la història d'un doctor alemany que es passejava pel poble durant els anys seixanta tractant els pacients i recollint mostres de sang amb un laboratori mòbil. Avui dia, en aquest poble on només hi viuen poc menys de 7000 persones, la gran majoria de descendència alemanya i polonesa, s'hi poden trobar de forma extraordinària 38 parelles de bessons, un percentatge un 1000% més elevat que la mitja mundial.

Hi ha qui pensa que és tan sols una coincidència genètica puntual sense cap altra explicació, però una teoria alternativa defensa que Mengele hi té força a veure. Suposadament, el doctor nazi va seguir investigant en la perfecció de la raça al seu nou país d'acollida, i com es pot observar avui, amb resultats força contundents. Ara per ara, la implicació o no de l'"Àngel de la Mort" a Cândido Godói no ha quedat resolta, i tot i que hi ha molts indicis històrics que assenyalen en aquesta direcció, alguns genetistes es mostren més aviat escèptics sobre la qüestió. Mentrestant, els habitants de la localitat tampoc col·laboren excessivament amb els investigadors; com si els hi agradés mantenir el misteri, o millor, com si tinguessin quelcom a amagar.

El Poder del Futbol

2009-11-28T01:12:00.015+01:00

Poques hores abans de disputar-se un dels esdeveniments esportius i culturals de l'any com és el Barça-Madrid, m'agradaria fer una breu reflexió sobre el fantàstic món del futbol; bé, més o menys. Resulta, doncs, que aquest conglomerat d'institucions, federacions, associacions, jugadors, equips, jugadors i afeccionats que mou quantitats estratosfèriques de diners té com a cap visible el senyor Joseph Blatter, un home que curiosament mai va jugar cap partit de futbol professional.

Sepp Blatter, com se'l coneix entre les esferes futbolístiques, és el President de la Fifa i ve dictaminant les directrius del futbol mundial des del 1998. Tot i comptar solsament amb el suport de 66 membres d'entre els 207 amb dret a vot a les últimes eleccions a presidència, Blatter segueix implacable al capdavant de la federació avalat per moltes polèmiques com l'efímera introducció del "Gol de Plata" o la prohibició de disputar partits per sobre d'una elevació determinada. Discrepàncies a banda, Blatter s'ha consolidat com una figura amb un poder d'abast global, i així ho corrobora la reconeguda revista Forbes, que publicà recentment el llistat de les persones més poderoses del món. Figurant-hi en la posició 53, just entre el President de Louis Vuitton i el Director General d'Al-Jazeera, Blatter reconeix que la "FIFA és com les Nacions Unides, però té més membres i és més poderosa". Tot i que pugui semblar una sentència agosarada i, fins i tot, petulant, Blatter té tota la raó: el futbol no és només fúmer-li cosses a una pilota.

Aquesta cita m'ha fet reflexionar sobre els afers en que s'emmarquen les diverses pretensions oficialistes, com la meva, al nostre país; tenir representació pròpia al Parlament Europeu, ser membre de la ONU, cantar a Eurovisió o tenir seleccions esportives de caràcter oficial només en són breus exemples. Ara bé, el que em queda força clar és que en aquesta nova era mundial de les marques en detriment dels països, el nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador català és possiblement el moviment més interessant que recordo per a la internacionalització de la causa catalanista. Imaginem per uns instants que fou a Catalunya qui Henry eliminà després d'ajudar-se amb la mà per controlar la pilota; l'endemà mateix, els lectors del Khaleej Times a Dubai o del Daily Nation a Nariobi se n'haguessin assabentat. Dubto molt que una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte l'estatut tingui el mateix impacte mediàtic a nivell internacional.

Sí, d'acord, la mà d'Henry no té res a veure amb les aspiracions polítiques del país, però me'n faria creus si del rebombori sorgit de la classificació irregular de França ningú s'interessés per saber que dimonis és això de Catalonia; i això que hauríem guanyat. Crec que és hora d'adaptar-se, d'aprendre a reconèixer aquestes oportunitats intangibles que es presenten tan poc sovint, i de treure'n profit d'un mode eficient. Sincerament, no serveix de gaire que la societat catalana s'esvaloti en desmesura per l'editorial signat per dotze diaris del país; fet i fet, per seguir fent la viu-viu amb les engrunes de l'estatut potser que deixem d'intentar canviar Espanya i concentrem els nostres esforços a fer-nos apreciar més enllà dels Pirineus. Al capdavall, les màscares ja van caure fa temps.

Avaluacions Acadèmiques

2009-11-24T20:23:00.004+01:00

Arribem a la recta final del semestre i com a cada cicle es comença a notar l'augment de tensió al campus. Tot i haver acabat la temporada de futbol, els treballs, escrits, exàmens i presentacions que s'acumulen en aquestes últimes setmanes fa que no tinguem gairebé temps per fer l'ase i ens haguem d'aplicar de valent.

Un dels indicis més clars que el semestre s'acaba és quan arriba l'hora d'escollir les classes i l'horari pel semestre següent. Desconec totalment el funcionament a les universitats catalanes, però el sistema d'aquí sempre m'ha resultat força curiós; hom pot decidir quines assignatures pot prendre i configurar-se l'horari com li convingui. Així, fer-se el calendari de cada semestre és un vertader trencaclosques: ningú vol anar a les classes de les vuit del matí, els amics intenten anar junts a les aules i tothom vol els professors catalogats com a "fàcils" o "bons"; i és precisament en aquest últim punt on entra en joc l'eina que avui m'empeny a escriure aquest text.

Per facilitar la tasca d'inscriure's als cursos pel semestre vinent existeix una web que ofereix un servei molt valuós a l'alumnat. Es tracta de Rate My Professor, una base de dades on figuren la gran majoria de professors de les universitat americanes i que els estudiants avaluen després d'haver assistit a qualsevol de les seves assignatures. Als mestres se'ls dona una puntuació sobre cinc en els següents àmbits: facilitat (easiness), grau d'ajut (helpfulness), claredat (clarity) i interès del avaluador (rater's interest). D'aquesta manera, un cop recopilades un quantes avaluacions estudiantils, es fan les mitges de les notes obtingudes i es pot destriar molt fàcilment el mestre bo i fàcil del dolent i difícil. A banda d'aquests indicadors purament acadèmics, també hi ha l'opció de qualificar el professor o professora en qüestió com a atractiu (hot), al cap i a la fi, suposo que hi ha diferents raons per atendre a la universitat.

Desconec el percentatge de ressentits en aquesta web, és dir, aquells que motivats per l'ira d'obtenir una mala nota puntuen negativament de forma exagerada, però al marge d'aquesta petita distorsió que considero puntual, la web ofereix una informació molt preuada pels escolans que sens dubte crea un gran impacte cada vegada que arriba l'hora de fer-se l'horari de classes. Avantatges i inconvenients de la lliure circulació d'informació.

L'anècdota: Comentàvem a classe de psicologia l'efecte que té aquesta web entre els docents; el professor R., que precisament és un dels més ben valorats de tots els mestres de Winthrop, explicava que el furor que desperta aquesta pàgina és tal que coneix professors que, desesperats per trobar-se classes mig buides cada semestre per culpa de males puntuacions a la xarxa, han arribat a l'extrem d'escriure avaluacions negatives anònimes sobre mestres "rivals" per recuperar els alumnes. Això, és clar, ho explicava amb aquest to murriesc que tan li agrada fer servir per confondre'ns; fins a dia d'avui ningú ha pogut concloure si aquest fet és cert o no; però només de pensar-hi ja em resulta força còmic.

Ambaixador per un dia

2009-11-20T21:42:00.019+01:00

La meva inactivitat blocaire dels últims dies ha vingut condicionada pel frenètic desenllaç futbolístic que ha tingut la present temporada. Tot i guanyar per segon any consecutiu la conferència, després de disputar tres partits en tres dies, ahir vam perdre contra la famosa Universitat de Duke per 3-2 a la primera ronda dels play-offs nacionals, posant així punt i final a la campanya 2009.

________________________________________________

Fa cosa d'un mes la universitat va proposar als estudiants internacionals participar a la "International Expo" que, com cada any, s'organitza al voltant d'aquestes dates en motiu de la celebració de la "International Education Week". Per un motiu o altre mai havia pogut prendre'n part en els tres anys anteriors i conscient de la meva disponibilitat en la present edició em vaig presentar voluntari per formar-ne part. Els membres de l'organització, un cop fetes les pertinents explicacions, no van posar cap tipus de pega perquè juntament amb Aràbia Saudita, Brasil, Corea del Sud, França, Ghana, Holanda, Índia, Nigèria i la Xina, representés Catalunya a l'exposició.

Durant tot el matí els representants dels deu països ens vam situar al punt més cèntric del campus i vam estar informant a la resta d'estudiants interessats les costums, tradicions i altres fets interessants de les nostres terres d'origen. No em puc pas queixar de la concurrència que tingué el meu estand, en una mica més de dues hores vaig informar un bon grapat d'estudiants de la situació que es viu a Catalunya, sense dramatismes innecessaris però amb contundència.

El mateix dia de l'exposició, el passat dimarts 17, també es va celebrar la conferència "Economics from a Global Perspective" amb la doctora Ullrich, professora d'Economia, conduint l'acte. La xerrada analitzava la situació econòmica mundial actual i la posava en perspectiva gràcies a la col·laboració de sis alumnes que a mode de ponents van compartir la seva opinió sobre com creuen que la crisi actual ha afectat el seu país. De nou, i aquest cop juntament amb representants de Aràbia Saudita, Brasil, Ghana, Xina i Zimbabwe, vaig tornar a representar humilment a Catalunya davant d'una assistència considerable.

Quan va arribar el meu torn, vaig explicar la precària situació econòmica que es viu a Catalunya, condicionada, en part, per les condicions injustes que s'estableixen des de Madrid i la falta de lideratge i solucions des de tots els estaments polítics estatals i nacionals. Alhora, vaig comentar el fort impacte de la crisi a tot el país degut a un teixit productiu basat en dos sectors que s'han vist greument afectats per la recessió mundial i que no han sabut reaccionar eficientment com són la construcció i el turisme. Al final de l'acte, no va faltar la pregunta de perquè representava a Catalunya i no Espanya; com podreu entendre, aquest fet també va merèixer la seva conseqüent explicació que tothom va semblar comprendre.

No puc negar que els dies previs als actes que he explicat em trobava força neguitós per poder representar a Catalunya com un país normal. Al cap i a la fi, però, sempre he pensat que ha de ser així, si volem que la comunitat internacional ens tingui en consideració ens hem de presentar a nosaltres mateixos sense complexos ni submissions; mostrant-nos tal com som amb modèstia, però sense vergonya i amb la determinació de saber que el nostre anhel és simplement la llibertat i la justícia per al nostre petit poble.